Objectiu Colau: plorar amb els presoners i manar amb els carcellers

L’any 2015 Ada Colau va ser investida batllessa amb els vots d’ERC, la CUP i el PSC pre-155. Quatre anys després, tot sembla indicar que serà investida amb vots racistes i del PSC post-155. Realment, amics, el món fa molts tombs. Les increïbles giragonses argumentals que aquestes darreres hores fan els comuns funcionen i animen el seu victoriós, i gens menyspreable, grup d’activistes, però, en canvi, molta altra gent es troba en ple procés de desamor amb Ada Colau. L’operació Valls els avergonyeix i els fa viure un docudrama que conec de primera mà. Veient-los aquests dies, em veig a mi fa uns quants anys enrere.

Jo sóc dels qui vaig quedar encisat per la seva feina en favor de la PAH i la seva actitud durant el 9-N; temps després el cor se’m trencava, desencisat, pel seu pacte amb el PSC, per la seva actitud durant el Primer d’Octubre o per la seva aposta pel tramvia dels convergents Pere Macias i Felip Puig. Punta d’iceberg d’un tema de fons, d’un tema cabdal que és Ada Colau, l’eix social, i la seva actitud envers els poders financers de la ciutat, que ara la prefereixen a ella i no a Ernest Maragall. Demanem-nos per què. Antonio Baños definia l’experiència d’aquests dies com la fi de la innocència.

Independentment de com acabi el serial (sempre pot passar de tot), certament n’hi ha que viuen desconcertats perquè Colau ahir mateix no rebutgés explícitament els vots de Manuel Valls (“Valls és responsable dels seus actes”, deia ahir en una conferència de premsa la senyora batllessa). O se senten decebuts perquè tot un número dos dels comuns emblanquini directament un senyor que ha expulsat gitanos (“Manuel Valls va prendre una certa distància amb la política oficial de Ciutadans a la fotografia de la plaça Colón. Ara sembla que mira de marcar distàncies”, deia Joan Subirats). Colau, Valls i Subirats són carn d’hemeroteca.

Però la decepció és tan sols d’uns quants: Colau encara té força i potència, com va demostrar amb uns excel·lents resultats a la ciutat de Barcelona. Força, en té tanta, que és l’únic agent polític que avui roba votants independentistes a la CUP, ERC i Junts x Catalunya en unes eleccions. I ella continua essent icona, referent i llum del camí per a molts moviments socials, començant pel feminisme. Això em diuen comuns de dins les assemblees tingudes aquests dies: “Jo veig que la majoria creu que mentre Colau sigui alcaldessa, tot vot és benvingut, Andreu. Ella és una icona aquí dins. Punt. I l’opció de cedir alcaldia a ERC, o dos i dos anys, és realment minoritària. La gent, Andreu, és poc formada políticament, també dins els partits com el nostre, i no veuen el suport de l’Ibex 35. No veuen la jugada. Per molta gent no hi ha gens de vergonya pels vots rebuts. Per molta gent de dins, Colau és una icona, encara. Ja ho veurem, els votants.”

L’única cosa positiva de l’operació Valls, i de la caiguda de Maragall (si funciona), és que la patacada serà tan bèstia que pot ajudar a reaccionar. Per exemple, demano: si Ada Colau vol la unió (federal) d’Espanya, no la podem tenir per unionista? Quin mal hi ha? És un projecte com un altre. Podem deixar de fer-nos trampes al solitari i acceptar que el 26-M els partits unionistes (comuns més els del 155) van obtenir el 60% dels vots a Barcelona, i els partits independentistes el 40%? Perquè restem Colau de l’unionisme? Per fer veure que guanyen els partits independentistes? Doncs han perdut. En part, certament, perquè hi ha votants d’ERC, CUP i Puigdemont que a Barcelona voten Colau, unionista (federal) reconeguda. Més val acceptar-ho. I procurar reaccionar-hi. Com a mínim que l’operació Valls serveixi per a això. Prou trampes amb les sumes. Els partits unionistes a Barcelona van aconseguir el 60% dels vots el 26-M.

A Barcelona el 155 dóna suport a Colau, i a Madrid Pedro Sánchez se’n va amb Ciutadans i no amb Podemos? Això acabarà passant? Doncs torno a demanar: no va ser, potser, una irresponsabilitat investir Pedro Sánchez? Vam fer cas de savis poc pràctics que ens porten pel pedregar? La muntanya del PP era bèstia, curta i més fàcil de guanyar? Del PSOE n’hi ha per estona i ens ha pres la mida? Perdem força amb el PSOE i en guanyem amb el PP? La tàctica del policia bo els funciona, agafa mil cares i colors i ens trobem més perduts?

Doncs, espera’t, que, si s’hi afegeix la Colau, veurem visions! O no és cert que Ada Colau ha visitat presos i el seu ajuntament ha portat als tribunals ‘piolins’ del Primer d’Octubre? Qui pot negar-la-hi, la solidaritat? Doncs Colau  compta, alhora, amb els socialistes, si cal acceptant els vots de Manuel Valls. És a dir, vol plorar amb els presoners i manar amb els carcellers. Fixa’t tu, quina tàctica.