Colau i ‘on vaig dir dic, dic Frederic’

Ara que (ens) ha passat això de Colau i el PSC, que oportú que sigui el cinquè aniversari del 15-M. És una d’aquelles coincidències que si les veus al cine dius ‘bah, home, i què més!’, i si la pel·lícula s’acabés aquí, més d’un indignat exigiria la devolució de l’entrada. Perquè, si bé els votants estem acostumats als ‘on vaig dir dic, dic Frederic’ dels vells partits del país, veure la mateixa conducta en la ‘nova política’ ens ve de nou… cada vegada.

Governar és difícil. Això ho saben els qui ho proven. I els valents que decideixen passar del carrer a les institucions ho tenen més complicat encara, perquè contra tot el que s’espera d’ells hi ha la inèrcia d’una maquinària poderosíssima que empeny en sentit oposat: el sistema establert. El sistema establert va sol, només cal veure com tira un govern de sempre en funcions: per sistema, és a dir, per inèrcia. Per això, cal apreciar la valentia dels activistes que opten per deixar el megàfon un moment, pujar a la cabina de la maquinària, aguantar la tempesta de contradiccions i aprofitar l’eina per a assolir els seus objectius. En aquest sentit, Colau és un símbol, i servidora es declara ‘colàuer’ (i no pas ‘comúner’) per tot el que significa la seua arribada al poder, i per tot el que ens ensenyen les seues contradiccions, que podrien ser les nostres.

I jo per què ho deia, tot això? Ah, sí, pel pacte de BComú amb el PSC. I també perquè fa un any Colau posava el PSC al mateix sac que CiU i PP, dient que era un partit del règim i estructuralment corrupte, que no passava pel forat del codi ètic de BComú. Ah, i perquè un any després l’alcaldessa piulava que ‘la ciutadania no entendria que no ens poséssim d’acord per tirar endavant polítiques concretes que prioritzin la gent per sobre de les sigles’. Abans volíem deixar clar que les contradiccions dels nous polítics són inevitables, però carai: ‘renovar’ l’ajuntament amb el partit que hi va governar durant més de trenta anys, col·locar un investigat per tràfic d’influències en tot d’àrees de responsabilitat, i decidir-ho i presentar-ho públicament abans de consultar les bases és fer el triple combo total.

Al símbol Colau li n’havíem deixat passar unes quantes —governar és difícil—, però a partir de la foto amb Collboni podem dir que ja no és lliure de pecat. És cert que el nostre grau de tolerància a les incoherències varia segons si són pròpies o del veí. A casa nostra, les contradiccions no es perdonen igual a BComú que a JxSí, per posar dos exemples de governs, encara que siguin a escala diferent. No els comparo per comparar, perquè l’any que ve tots dos equips es disputaran els votants en la mateixa categoria. De fet, ja hi ha coneixedors del país que afirmen que si els ‘indepes’ no s’espavilen, hi ha més números de veure Colau presidenta que Catalunya ‘independenta’. Per tant, si aquesta és la idea de l’alcaldessa, triant el soci, ja ha triat els votants. I quina bona bossa, senyores, digueu-li ximple! En la dels indepes desenganyats no hi haurà pas tant per esgarrapar.

En fi, deixo les especulacions per als qui en saben i torno a la realitat. En aquest cas, servidora, com a ‘colàuer’ (no pas ‘comúner’) agraeixo a la Colau-símbol que hagi matat tots aquests pardals simbòlics d’un tret. Si més no, hauria de servir perquè a les discussions interminables entre ‘indepes’ i ‘comúners’ s’acabin algunes lliçons i alguns fums, que eren una murga, i puguem debatre les nostres diferències amb un ànim més cordial i constructiu. De cara al procés constituent, jo ja m’he apuntat la frase definitiva: ‘La ciutadania no entendria que no ens poséssim d’acord per tirar endavant polítiques concretes que prioritzin la gent per sobre de les sigles.’ Ens divertirem.