27.08.2020 - 21:50
Ahir a les tres de la vesprada la batllesa de Barcelona, Ada Colau, publicava aquest text en el seu compte de Twitter.
En Barcelona existe una amplia mayoría republicana que está a favor no sólo de retirar los honores a Juan Carlos I: también de que se investiguen a fondo las malas praxis de la monarquía y de impulsar cambios legales para acabar con la impunidad y los privilegios de la Corona. https://t.co/s9ZPetgRSQ
— Ada Colau 💜🌈🔻 (@AdaColau) August 27, 2020
Aquells de vosaltres que entengueu l’espanyol i l’hàgeu llegit supose que conveniu amb mi que sembla que Colau elogie la moció municipal que ahir va retirar la Medalla d’Or a Juan Carlos I. Fins i tot es pot interpretar que ella mateixa va votar a favor d’aquesta decisió o la va promoure. Però la realitat és ben diferent. Aquesta moció republicana, presentada per ERC i Junts, va rebre els previsibles vots negatius del bloc monàrquic, amb l’absència divertida de Manuel Valls, que, com que defensa que d’això no se’n pot ni parlar, en facilità l’aprovació. I amb l’abstenció –ep!, amb l’abstenció sobre la reprovació a Juan Carlos– dels comuns. És a dir, del grup d’aquesta batllessa que, malgrat això, no s’està de dir a les xarxes socials que a Barcelona hi ha una àmplia majoria republicana.
Colau, que a la piulada amagava clarament el sentit del seu vot, va provar de justificar-se després dient que la moció era partidista i que en realitat tan solament tenia una intenció de desgast del govern espanyol. El truc és massa vell i conegut: consisteix a desplaçar l’essència del fet al marge anecdòtic per no haver d’entrar en el fons. Sobre la taula hi havia una declaració nítida. Es tractava de reprovar o no la fugida de Juan Carlos i d’actuar en conseqüència. Però la batllessa volia anar missa i repicar, com ha provat de fer tantes i tantes voltes. La seua abstenció és, de fet, una defensa de la monarquia, en la línia d’allò que el seu govern –ella fa servir aquesta expressió per a referir-se al govern espanyol– defensa a ultrança. Ho podria assumir, això, i ja està. Dignament. Però no. Ella, mentre protegeix amb el seu vot la participació de Pedro Sánchez en la fugida de Juan Carlos, vol fer veure que és més contrària a Juan Carlos que ningú. I que si avui no n’exerceix és sols perquè ‘així no’ o perquè ‘avui no toca’, dos arguments típics de la dreta més rància i estirada, que sempre els fa servir quan pretén esquivar un debat incòmode.
Colau és el paradigma d’una esquerra que tots coneixem bé, d’una esquerra de fireta, inconsistent i flonja, que en realitat és poca cosa més que pura posa i gesticulació. Ells estan per la revolució i creuen que només ells poden atorgar el carnet de revolucionaris, però –ai!– la revolució no la faran mai i s’hi giraran sempre d’esquena, tret que passe a milers de quilòmetres de distància i no puga afectar de cap manera les seues còmodes vides.
A l’estat francès fa ja molts anys que hi ha una confrontació intel·lectual tan amarga com necessària, dedicada a despullar sistemàticament aquesta gauche caviar i la inconsistència intel·lectual, professional i humana que l’aixopluga. M’agafaré, per tant, a aquella descripció magistral, insuperable, que Laurent Joffrin va escriure quan encara treballava al vell Nouvel Observateur, abans de passar pel Libération i de posar-se ell mateix, desesperat, a fer política: ‘Aquesta esquerra caviar és una esquerra que diu què cal fer i no ho fa, una tribu simplista i frívola que estima el poble però a condició de no haver de compartir-ne mai el destí.’
En política, és cert, i ja ho entenc, que tothom fa en un moment o un altre una mica d’espectacle, perquè això és inevitable en la societat que vivim. I no es pot negar que ningú no és ni tan pur ni tan brillant per a poder defensar al cent per cent el seu comportament, i encara menys per a encertar-la sempre. Som humans. Però hi ha barreres que no s’haurien de perdre mai de vista, perquè quan algú les supera, com fa constantment Ada Colau, en realitat embruta no únicament el seu nom sinó també la ideologia que professa, la institució que regeix i el prestigi de la política i tot.
PS. M’agradaria cridar-vos l’atenció sobre aquesta notícia: 325 periodistes bascs exigeixen consellers que parlin basc per garantir el dret d’informar en la llengua pròpia. L’argument d’aquests col·legues, encapçalats per Martxelo Otamendi, és important i hauria de ressonar en un país com el nostre, on la professió relativitza l’ús del català com més va més, amb una esfereïdora manca de responsabilitat social. Els ciutadans, la gent, tenen el dret de ser informats i tenen el dret de ser informats en la llengua que parlen. Per això que els polítics la parlen i la facen servir no és cap caprici ni cap rampell, sinó una obligació democràtica que cal posar al centre del debat ciutadà, sense gens ni mica por. Si no és capaç de parlar basc, que no siga conseller; per exemple.
