Colau: a favor

Servidora és d’aquella mena de gent malèfica que volia que Colau sortís a Barcelona per coses com les d’ahir. Em refereixo a la vaga dels treballadors i les treballadores del metro (ja m’ha quedat clar, companys i companyes sindicalistes: les treballadores del metro no són treballadors del metro, són una altra cosa, igual però diferent). No és que li vulgui mal, a l’alcaldessa de la ciutat que habito, ans al contrari: vull que ho sigui per molts anys, perquè sé que un ciutadot com aquest no el transformes d’avui per demà, i per altres coses que diré més endavant.

Quan la Colau-activista va contradir-se a ella mateixa per passar a la política, molts catalanets li van recriminar la decisió: mireu, la que havia dit que nyènyenyè, ara diu que nyínyinyí! I és que som un país on els canvis de parer, els matisos, els migcolors, són mal rebuts o considerats una feblesa. Assenyalem amb el dit –nyenyenyè!– els qui fan allò que no pensen mentre (encara) no poden fer allò que pensen, perquè nosaltres tenim la sort que, quan ens contradiem, no ens ho fan sortir a la televisió. Sense baixar al fang, els espectadors ens mantenim ferms, coherents, impol·luts, i tot això que ens estalviem de tintoreria. És fascinant. Amb la qüestió de la vaga, n’hem vist una de bona: els anti-Colau i antivaguistes curtcircuitant amb la paradoxa. Aii, que no passa res, hòmens, que això és la vida!

Doncs servidora és molt fan de la vida i dels seus capricis. I, dolenta dolentíssima com sóc, vull veure com els activistes deixen el megàfon, prenen el poder i governen. Però no ho vull pas per a fer piulades que els ridiculitzin mentre breguen amb les seues contradiccions: és que me’n refio, ho dic sense ironia, confio que faran tant com podran per millorar les condicions de vida de la gent. Que els polítics clàssics també feien tant com podien? Tampoc no en dubto, sóc benpensada de mena, però, saps una cosa? Deixem que ara ens ho mirin uns altres, a veure què.

Colau ha esdevingut les meues ulleres de veure una cosa que fa anys que volia experimentar: allò que en diuen ‘el carrer’, manant. De Colau m’ha agradat sentir-li dir quelcom tan agosarat com que la vaga de TMB és ‘desproporcionada’. M’ha agradat sentir-li-ho dir perquè d’ella s’ho creuen els qui no s’ho creurien si els ho digués, posem per cas, un alcalde indepe (ara feia dies que no sortia, la paraula), un de dretes o un amb americana. Permeteu-me la malícia i el vocabulari: aquest producte, pel que fa al futur més ambiciós del país, té una sortida bàrbara.

Colau també ha assegurat que ha fet ‘tot el possible’ per a evitar l’aturada del transport. Algú dubta que l’alcaldessa –aquesta alcaldessa!, una de les seues!, ‘compañera del metal’!–, asseguda entre el comitè i la direcció, no hi ha deixat la pell, per arribar a un acord? Llançada la pregunta a l’aire em repenjo al respatller de la cadira, em repasso les ungles, estic tranquil·la. Tan tranquil·la com ho estaria si a CSQP els haguessin donat la conselleria de Salut, com si Ensenyament o Interior haguessin passat a dependre de la CUP. Per a saber fins on dóna la realitat nostra no m’hi poso per poc: vull saber-ho de primera mà, de qui més la vol canviar.

A les transicions cap a mons millors, els somiadors han de confrontar-se amb la realitat, necessiten fer-ho, i necessiten temps. Parlo de somiadors en el sentit més lloable del ‘I have a dream’, i parlo de realitat en el sentit que els somiadors també són reals, i per tant poden transformar-la. Els indepes, somiadors de mons millors per excel·lència, i que també estem en transició, hauríem d’entendre més bé que ningú que a la Barcelona de Colau encara hi hagi desnonaments, vagues i contradiccions. Els mons millors costen i, si he de triar, prefereixo que m’ho diguin els qui hi creuen amb l’ànima, que no pas els qui no hi tenen cap fe.