‘Col·labor-art’, l’obra més enllà de l’autor

Van Gogh considerava que la soledat aportava seguretat, però a vegades per avançar l’única solució és trencar. Trencar amb el personalisme imperant en l’art. Trencar amb les velles pràctiques i deixar de banda l’hegemonia de l’autor, per donar primacia a l’obra. Les realitats canvien i per això es necessiten noves regles. La crisi econòmica i l’opacitat dels cercles institucionals del món de l’art han forçat a una nova generació d’artistes catalans a buscar una alternativa.

Chamo San, Reskate Studio, Cinta Vidal o el taller creatiu Quei 15 en són un exemple. Tòpics a banda, han descobert que la seva força rau en unir-se. Amb el boom de les xarxes socials i la col·laboració mútua han guanyat visibilitat i s’han donat a conèixer. Segons Javier de Riba, cofundador de Reskate Studio, va funcionar, i van fer una pinya molt forta, gràcies a que tots estaven una mica perduts.

Espais compartits

Chamo San és un il·lustrador que en les seves estones lliures procura ser artista. Dues vessants que li agrada diferenciar: l’oci i la professió no es barregen. Llicenciat en  Belles Arts, però insatisfet amb la carrera -afirma que va aprendre la tècnica en tallers com el de fotografia-, s’ha caracteritzat pel seu peculiar estil: el bolígraf com a pinzell. Una eina que no l’ha abandonat des que dibuixava al marge de les seves llibretes a l’escola.

Les xarxes socials li van brindar una finestra d’oportunitat. Compartir estudi amb grans noms com Conrad Roset, Amaia Arrazola i Guim Tió, que tenen en comú les mateixes ganes i inquietuds, però vessants artístiques molt diferents, li ha aportat nous matisos a la seva obra. Més endavant arribarien altres noms com Reskate o Cinta Vidal.

Treballar en projectes personals dins d’un grup de gent també genera una competició sana entre ells, que els obliga a superar-se i, tanmateix, col·laborar per assolir un segell de qualitat, visibilitat i autonomia en les seves obres. El bolígraf comença a ser cosa del passat.

El seu últim projecte és un llibre que compta amb la participació de nou il·lustradors més. Va sorgir en un ‘sopar d’autònoms’, una trobada d’amics, i entre anècdota i anècdota, la idea de ‘i per què no en fem un llibre’ ha acabat sent una realitat. ‘Cuando el negro se hace rosa’ sortirà el pròxim Sant Jordi.

Mil universos possibles

Cinta Vidal s’autodefineix com una ‘cosa estranya’. Una artista a qui li agrada jugar amb la gravetat. Només fa dos anys que s’hi dedica exclusivament, però ja té encàrrecs que li donen  llibertat absoluta. Ningú li diu què i com ha de pintar. Per ella el món és un espai on les persones estan molt a prop però viuen en universos molt diferents.

Es va formar a l’Escola Massana, però va ser al Taller Escenogràfic dels germans Castells i Planas on va adquirir la tècnica. ‘He crescut enmig d’una gent molt potent artística i artesanalment, i són una gent que t’ho dóna tot, que m’han ensenyat tot el que sé’.

Com els clàssics del Renaixement, des dels setze anys formava part d’un taller, i aprenia pintant decorats per grans estudis de teatre com Dagoll Dagom, o pel·lícules com el Perfum. ‘Com a pintora, he crescut pintant en equip’.   En el taller, Vidal va aprendre l’ofici amb un mestre i un grup de persones, que com ella, aprenien colze a colze en equip.  

Però no va ser fins el 2014 que va decidir fer el salt individual. ‘Molts exposem per primera vegada a Miscelanea‘, confessa. Un espai obert que dóna la oportunitat a nous creadors per mostrar la seva obra, compartir-la i vendre-la. Un punt de trobada recíproc entre autors que serveix com a excusa perfecte per donar-se suport. Poc més tard va ser entrevistada per una prestigiosa revista americana que la va catapultar. Actualment està preparant una exposició de quadres a Hong Kong.  

Punt crític

Javier de Riba i Maria López formen Reskate Studio. Quan Reskate es va fundar no van aconseguir cap exposició. Però el boom de les xarxes socials els va permetre donar a conèixer el seu procés creatiu i artistes de tot tipus (com Conrad Roset o Chamo San, entre d’altres) es van interessar per la seva obra.  

Cap dels dos es va formar per dedicar-se al món de l’art. Però apostes segures com Secretariat Internacional i Disseny Gràfic (una expressió de l’art domesticada, en paraules de De Riba) es van quedar en paper mullat amb l’arribada de la crisi econòmica. S’havia de començar des de zero, i dedicar-se a l’art, en aquell moment, era tan vàlid com qualsevol altra opció.

Van arribar les primeres exposicions de taules de monopatí il·lustrades per gent que admiren, coneixen o que senzillament demanen col·laborar. Tot pensat en un projecte no lucratiu, concebent cada peça com una coproducció al 50%. Reskate treballa la fusta i l’il·lustrador la dissenya. Sense fer distincions segons autor, tot per fer l’art més accessible.

El que va començar com una idea per ‘rescatar’ velles taules de monopatí els ha permès desenvolupar una xarxa social i de recolzament, que s’ha desenvolupat fins abastar el muralisme i la intervenció de tot tipus d’instal·lacions. Des de llavors reinterpreten la realitat en els entorns urbans. Fan intervencions que suposen una crítica contra el malbaratament de recursos, amb una intenció estètica, cercant el diàleg i la interacció amb l’espectador.

L’últim projecte de De Riba, Floors, canvia la pell dels terres d’espais abandonats. Crea nous ritmes amb les interseccions de les rajoles, per redescobrir la vida que hi creix a sota. Per aquells que s’aventurin a descobrir-los, trobaran les seves coordenades a la Sala Miscelanea fins el 20 de març.

Pensar amb les mans

A Barcelona es respira creativitat. Quei 15 és un petit taller artístic que ha endegat Juan Carlos Valen, juntament amb la seva parella i un grup d’amics. D’un perfil diferent als casos anteriors, ens serveix per relatar que l’art no entén d’edats. Per a ells, l’art ha quedat relegat al subconscient de la societat, per això volen recuperar la capacitat de pensar, de pensar amb les mans.

Llicenciat en Belles Arts, va encaminar la seva carrera professional en el món de la comunicació. Però ara ha sentit la necessitat de tornar a les arts plàstiques per plasmar les seves inquietuds, i permetre a la gent gaudir d’un espai per renovar-se a sí mateixos a través de l’art. Un art, que en paraules de’n Valen, està molt necessitat.

Quei 15 recupera un espai per crear i ensenyar a crear, obert a tothom, especialment per aquells que diuen no saber dibuixar i necessiten d’un paper i un llapis per mostrar i expressar el que tenen en el seu interior.  

Un nou moviment artístic?

Mentre es surfeja l’onada no dóna temps a mirar el que t’envolta. Però un cop la mar està calmada es pot mirar en perspectiva. Encara no es pot dir que formin un nou moviment, però sí una nova forma d’entendre l’art, on la figura de l’artista es dilueix per donar força i significat a l’obra.

Tots ells coincideixen en què a qui més han admirat i de qui més han après durant la seva carrera, no és del que els van ensenyar a Belles Arts, ni dels grans referents de la Història de l’Art, sinó dels companys amb qui han tingut l’oportunitat de treballar colze a colze.

Enfront d’unes circumstàncies adverses han trobat el seu espai. Han creat una xarxa viva on cadascú té un referent que el fa avançar i, alhora, algú a qui estirar. Conèixer gent els fa sentir-se actius. Compartir espais provoca que si un treballa els altres també. D’altra banda, col·laborar junts no implica fer-se la competència, sinó descobrir nous mètodes, noves estètiques i processos creatius. No cal que siguin de la mateixa disciplina, es contaminen entre ells i cadascú agrada pel seu estil. A més, només depenen d’ells mateixos i de les ganes que tenen i es traspassen per treballar.

No hi ha millor visibilitat que la que generen ells mateixos, amb els seus propis projectes. Espais com les galeries N2 o Miscelanea, tallers com Quei15 i projectes com Reskate Boards & Illustrators en són un exemple.

Potser, al final, resulta que compartir aporta seguretat. Els genis també s’equivoquen.