09.08.2023 - 21:40
D’ací a poc més d’una setmana es constituirà el congrés espanyol i se n’elegirà la nova mesa. La sessió, que sol ser més aviat anodina, ara serà un termòmetre per a saber els suports que tenen el PP i el PSOE a l’hemicicle de cara a una possible investidura d’Alberto Núñez Feijóo o de Pedro Sánchez. El rellotge no para de córrer i bona part de les incògnites continuen sense resoldre’s. El PP encara no ha fet públic qui serà el seu candidat a la presidència del congrés –d’ençà del 2016 sempre ha estat Ana Pastor–, i el PSOE ha de trobar a corre-cuita un substitut per a Meritxell Batet, que ha anunciat que no es presentarà.
La situació és certament complexa, però sembla que en l’elecció de la presidència el PP finalment compta amb els vots dels seus diputats i els de Vox, Unió del Poble Navarrès (UPN) i Coalició Canària (CC). Això són 172 vots a favor. En primera volta cal majoria absoluta (176), però en segona votació el candidat tan sols necessita una majoria simple per a ser investit. Ara fa quatre anys, Batet va ser proclamada presidenta en segona ronda amb 166 suports. D’ençà del 2011, quan Jesús María Posada (PP) va ser reelegit amb 202 vots, cap president no ha superat la majoria absoluta.
A l’altra banda, el PSOE té molta feina a fer si vol dirigir el congrés espanyol. A part d’elegir un candidat –la premsa espanyola fa sonar els noms de Patxi López i Félix Bolaños–, els socialistes (121 escons) han de tancar a contrarellotge el suport de 57 diputats de 6 partits diferents: Sumar (31), ERC (7), Junts (7), EH Bildu (6), PNB (5) i BNG (1). Per si no n’hi hagués prou, alguns dels dirigents d’aquestes formacions, com ara Podem i Compromís, han posat en dubte que el “candidat de consens” sigui un representant del PSOE. A més, el portaveu de Sumar, Ernest Urtasun, ha acusat els socialistes de no prendre’s seriosament les negociacions.
La cohabitació a l’espanyola
La cohabitació es dóna en els sistemes semipresidencials, com ara el francès, quan el president és d’un partit polític diferent del principal al parlament. En aquest context, el sistema obliga el president a nomenar un primer ministre que agradi al partit majoritari a la cambra. A l’estat francès, la cohabitació ha passat tres vegades, i la darrera fou entre el 1997 i el 2002, quan el cap de la república era el conservador Jacques Chirac i el primer ministre, el socialista Lionel Jospin.
Aquesta mena de cohabitació és impossible a l’estat espanyol perquè el cap d’estat és Felipe VI i no és pas elegit democràticament. Tanmateix, si la dreta i l’extrema s’apoderen de la mesa del congrés, es pot arribar a una situació gairebé inèdita: l’òrgan de govern de la cambra baixa en mans d’un partit i la Moncloa en mans d’un altre. Una mena de “cohabitació a l’espanyola” que tan sols ha passat un parell de vegades.
La primera “cohabitació” va ser entre el gener i el juliol del 2016, quan Patxi López era al capdavant del congrés espanyol i Mariano Rajoy era president en funcions. El dirigent del PP, sense majoria a la cambra, no va ser investit i va forçar noves eleccions. El segon cas va ser després de la moció de censura, entre el juny del 2018 i el maig del 2019, quan van coincidir Ana Pastor a la mesa i Pedro Sánchez a l’executiu. Aquesta segona “cohabitació” es va acabar amb l’elecció de Batet com a presidenta de la mesa després de les eleccions del 28-A.
En l’estat actual del congrés espanyol, el PP no té prou força per a investir Feijóo, de manera que si els socialistes no cedeixen a les pressions per a facilitar un executiu de Feijóo sense Vox –a diferència d’allò que van fer el 2016–, tenen marge per a tancar els suports que necessita Sánchez. Certament és complicat, però el president en funcions mateix ha dit que no s’involucraria en les negociacions de la investidura fins després de la constitució del congrés. Després d’unes primeres vacances en família al Marroc, ara passa uns dies de descans a la residència reial de La Mareta a Lanzarote.
La mesa pot fer de contrapoder al govern?
Controlar la mesa del congrés és important en dos sentits. En primer lloc, el simbòlic, el president de la cambra és la tercera autoritat de l’estat espanyol, tan sols per sota de Felipe VI i el president de l’executiu. I, en segon lloc, l’òrgan governa el dia a dia de la cambra baixa i decideix l’agenda legislativa, és a dir, quins afers es prioritzen i quins altres s’alenteixen o directament es congelen. Si el PP i Vox aconsegueixen de dominar la mesa, no podran blocar el congrés i torpedinar un eventual govern de Sánchez, però sí que es poden aliar amb la majoria conservadora del senat per fer-li la guitza.
D’una altra banda, la mesa també té a les seves mans l’elaboració del pressupost del congrés i la configuració de les comissions ordinàries i, per tant, el repartiment dels càrrecs en les meses respectives. Així mateix, la mesa també pot decidir quines comissions d’investigació es promouen i quines no. En la legislatura passada, tot i que el PSOE i Unides Podem tenien majoria, els socialistes van impedir d’investigar la monarquia espanyola i van posar moltes traves a les comissions relacionades amb les clavegueres de l’estat.
Com s’elegeix la resta de la mesa?
Més enllà de la presidència, el congrés elegeix quatre vice-presidències i quatre secretaries. Les primeres poden assumir el comandament de l’òrgan en cas d’absència del president, i les segones es dediquen a tasques de supervisió de la gerència interna. A diferència de la presidència, les vice-presidències i les secretaries es trien en votacions en què no cal majoria absoluta, de manera que en cada cas són investits els quatre candidats amb més suports (en cas d’empat, es fa una votació específica per a trencar-lo).
Actualment, el vice-president primer és Alfonso Rodríguez (PSOE); la segona, Ana Pastor (PP); la tercera, María Gloria Elizo (Unides Podem), i el quart, Ignacio Gil (Vox). Quant a les secretaries, el primer és Gerardo Pisarello (Unides Podem); la segona, Sofía Hernanz (PSOE); el tercer, Javier Sánchez (Unides Podem), i la quarta, Carmen Navarro (PP).
