Còctel d’un dia d’estiu

*El xou de la setmana, xarxívolament parlant, ha estat el del quiròfan, terme reclamat per, com solem dir, amplis sectors de la ciutadania. Un amotinament popular del qual n’extrec una lliçó: al llec en matèria li costa de diferenciar el diccionari normatiu dels que no ho són (que són tots els altres). El d’Enciclopèdia o l’Alcover, per exemple, són esplèndids, però no tenen valor diguem oficial (el de 62, cada dia que passa sense versió electrònica s’allunya una mica més del paper rellevant que per a mi hauria de tenir). Independentment del punt de vista que tinguem en relació amb cada mot, de normativa només n’hi ha una, i és la que recull el DIEC. Quiròfan, doncs, per més útil i irrenunciable que ens sembli, no hi surt, i per tant aquest matí a primera hora encara no és correcte.

*En canvi, sí que hi surt, des de fa tot just un parell de mesos, un altre que a mi em resulta incomprensible que no hi fos: nano/a. Però encara em costa més d’entendre la reticència amb què alguns han rebut aquesta incorporació. Que hi hagi qui es rebel·li contra un terme col·loquial amb tanta antiguitat i extensió d’ús com aquest demostra, crec, fins a quin punt ens està afectant el neguit per la salut minvant de la llengua.

*Salut minvant que en part s’atribueix a la renovació semàntica que comporta el llenguatge juvenil. Erradament, perquè l’argot del jovent és efímer per definició, i amb prou feines aconsegueix col·locar a la parla general mitja dotzena d’exemplars per generació (i exagero). En els últims anys, guai/s, flipar i quatre coses més. Pràcticament sempre lèxic. L’última incorporació, però, és de més calat: l’antigament adjectiu puto, esdevingut reforç emfàtic amb categoria d’adverbi (tal com explicàvem ja fa un any), s’ha consolidat: ‘No em puto ratllis’, ‘Em tenen puto fins als ous’. Més lleig que matar un pare, sí, però és pràcticament el mateix trajecte que segles abans havien recorregut substantius com cony o collons fins a esdevenir mers reforços sense significat en frases com ‘Què collons vol?’, ‘Quin cony de paio més pesat!’, etc.

*Un altre ase dels cops és la terminologia de les modes globals. Ara que el feminisme cavalca l’onada, toca llenguatge feminista. Exemple paradigmàtic n’és el calc matxirulo. He dit calc? Sí, però no. O no tant. Matxirulo és l’adaptació a la grafia catalana del castellà machirulo, que el RAE encara no registra. Es tracta d’un terme força modern format per analogia de cachirulo, ‘objecte imprecisat, andròmina’, que al seu torn derivaria de cacho. Ara bé, resulta que al País Valencià un catxerulo és un estel, i en aquesta accepció el recullen tant el DNV com el DIEC. Com que no sabem per on va començar a circular matxirulo, hi ha qui ha dit que devia ser precisament a València. Però això tampoc en faria un mot genuí, perquè, encara que la hipòtesi fos certa, no deixaria de ser un joc de paraules a partir de macho (matxo és terme normatiu però només com a sinònim de mul).

*(Ara que parlem de valencianismes, una curiositat. CEDRO, entitat que gestiona els drets de propietat intel·lectual dels autors, té una web modèlica en català, castellà, basc, gallec i anglès. Resulta que no em deixa registrar els originals d’Andrea Camilleri en llengua siciliana, que per tant han de constar tant sí com no com escrits en italià. Però ves per on sí que puc decidir si els he traduïts al català o al valencià. Jo ho tinc força clar, però m’agradaria saber quina pestanyeta ha punxat el meu col·lega Enric Salom, autor de tres o quatre traduccions d’aquest autor per a l’editorial Bromera).

*Malauradament, la interferència va molt més enllà de modes i argots: és interclassista i intergeneracional. Per això la llengua es deteriora en tots els fronts, sense aturador. Us en poso un exemple d’avui mateix, a condició que el feu servir per rumiar, en comptes de córrer a esbravar-vos al primer teclat que trobeu. Context: grup de whatts de gent entre cinquanta-cinc i seixanta-cinc, jubilats o quasi, amb estudis superiors i feines qualificades. Gent que sap escriure, vaja: ni fan faltes d’ortografia ni són gaire sensibles a les innovacions i manipulacions dels mitjans. Situats? Doncs vet aquí que un dels membres, havent anunciat el naixement d’un nét, remata: ‘Això ho hem de mullar’. No és cap lapsus, no és cap valencianisme: és un calc inconscient, automàtic, que li passa inadvertit. No dic que s’hagi d’escampar, però de moment un altre del grup ja ho ha repetit: ‘Preparats per mullar-ho, doncs’. Penseu que ‘ja posats’, ‘en ell es veu’ (en comptes de s’hi veu) o ‘ficar la pota’ també van començar així.

*Una possible eina de combat contra la interferència massiva podria anar per aquí. Dictapp és una aplicació d’autocorrecció que en només dos anys d’existència ha tingut una gran acollida a les escoles: es veu que als mestres els és molt útil a l’hora d’ensenyar ortografia (funciona mitjançant dictats). Doncs es tractaria d’això: desenvolupar una app que, en comptes de faltes, ens ajudés a detectar interferència lèxica i, si pogués ser, sintàctica. No cal dir que hauria d’estar en revisió permanent, perquè la interferència sí que és set vint-i-quatre, com diu que diuen la canalla (calc, en aquest cas, de l’anglès).

‘No importa quants errors fas, sinó com els corregeixes.’ El caçador caçat. La interferència és tan punyetera que ens ofega a tots, inclosos els creadors d’una aplicació per corregir faltes. Gràcies a la poderosíssima publicitat, que arrossega els mitjans (‘La teva privacitat ens importa’), el verb importar s’està cruspint les formes genuïnes, ja siguin les locucions (‘Tant se val/li fa quants errors fas/comets’ o ‘No hi fa res si comets errors…’) com el verb comptar (‘…el que compta és com els corregeixes’).

I com que és fàcilment previsible que la temperatura general no baixarà gaire, per Nadal ja parlem d’hiperventilacions. Bones vacances als qui en feu.