La coça al cul dels pagesos neerlandesos

En un petit país d’Europa fa mesos que s’ha instal·lat un ampli descontentament amb la situació política. La gent n’està tipa, surt al carrer, es manifesta, tallen carreteres i autopistes, organitzen actes i manifestacions… Els partits polítics clàssics, encasellats en esquemes, anàlisis i estratègies vells i caducs, no veuen com donar resposta als ciutadans, o no en saben. Si els partits que tenim no serveixen, cal organitzar-ne un de nou, diu el poble. I, dit i fet, poc després de ser creat, el nou partit guanya unes eleccions i amenaça l’status quo, que es defensa com pot acusant-los de populistes.

El petit país no és Catalunya i el nou partit no és la llista cívica de l’ANC, que no pateixi l’status quo nostrat. Però aquestes coses passen, o poden passar. Siguem-ne conscients. Això que he explicat ha succeït als Països Baixos, que justament, com que són petits (i menys piròmans), no reben tanta atenció mediàtica com els francesos. Però la història és molt interessant i la possibilitat d’una lectura catalana la fa doblement interessant.

Resulta que el govern neerlandès, encapçalat pel primer ministre liberal Mark Rutte (VVD), es va comprometre a reduir les emissions de nitrogen a la meitat abans del final d’aquesta dècada. En teoria això és positiu i lliga amb la imatge espriuana de nord ric, feliç i sostenible. Però hi ha un problema: als rics, feliços i força sostenibles Països Baixos hi viuen més de cent milions de vaques, porcs i gallines, que fan que s’ultrapassin de llarg les concentracions de nitrogen a terra, mar i aire que voldrien els reguladors europeus. Per poder complir l’objectiu governamental i brussel·lenc, es calcula que caldria tancar un 30% de les granges neerlandeses. Per dir-ho de manera crua, no tenen prou espai on dipositar tota la merda que produeixen els animals, malgrat que deuen ser l’únic país del món que han creat una província sencera (Flevoland) del no-res, guanyant terreny al mar.

Tot plegat va fer que, en lloc d’una revolta dels animals, als Països Baixos s’organitzés una revolta dels grangers i els camperols, que va tenir el punt culminant l’estiu passat, quan camions i tractors van paralitzar les carreteres i autopistes del país durant unes quantes setmanes. La majoria de la població, en lloc de queixar-se pels inconvenients i les inconveniències, se’ls miraven amb simpatia. Els pagesos tenien la sensació, segurament fonamentada, que són una presa fàcil, mentre que a la gran indústria contaminant no li exigeixen sacrificis similars. Als Països Baixos, com a molts altres indrets, les granges són petites i familiars, i no tenen ex-ministres asseguts als consells d’administració, ni cotitzen a la borsa, ni tenen connexions amb el poder o amb lobbies que les defensin.

I aquí és on, ves per on, va aparèixer un nou actor que ningú no s’esperava i que ha tingut un èxit encara més inesperat, que ha arribat molt més enllà del sector estrictament agrari i el seu entorn. És el BoerBurgerBeweging (BBB), moviment camperol-ciutadà, un partit polític fundat l’octubre del 2019, al començament del moviment de protesta dels pagesos. Liderat per una periodista especialitzada en agricultura, Caroline van der Plas, el BBB va començar a créixer, atenció, no fent assemblees i mítings, sinó utilitzant les xarxes socials. Cada setmana, un camperol o un pescador era el protagonista i hi explicava els seus problemes.

El 2021 es van presentar a les eleccions generals i van obtenir tan sols un escó, el de Caroline van der Plas, amb un escàs 1% dels vots. Però tan sols dos anys més tard, el 15 de març passat, a les eleccions provincials, van obtenir el 19,2% i van passar clarament davant la resta de partits, amb 138 escons als consells provincials, més del doble que el segon partit, el VVD de Mark Rutte, que n’ha obtinguts 63. Poca broma. Les eleccions següents, que s’han de fer el 2025 si resisteix la fràgil coalició de govern de quatre partits, seran més que atractives.

Òbviament, poden passar moltes coses d’aquí al 2025. El conflicte per les emissions de nitrogen, com el de l’edat de jubilació a França, tan sols ha actuat de detonant d’una situació molt més general. A Europa comença a dibuixar-se una crisi ciutadana de gent tipa que els partits polítics siguin instruments útils tan sols per a disputar-se el poder, una distància com més va més gran entre rics i pobres, unes perspectives de futur per al jovent entre negres i inexistents, unes grans empreses i una banca que tenen carta blanca per a fer i desfer i uns contribuents que sempre acaben pagant els plats trencats malgrat tenir prou feines per arribar a final de mes. Tot plegat és un terreny adobat per al populisme i l’extrema dreta, evidentment, però no solament, o no sempre, com ha demostrat el BBB neerlandès. Un dels seus lemes de campanya era “Stem ze weg!”, que traduït al català seria “Vota’ls fora!”.