Igualada i els monstres: un relat expiatori?

D’ençà del cas de la violació grupal a Pamplona, la cobertura judicial i mediàtica de la violència sexual, i també el clima d’opinió, han canviat. I han canviat per millorar: ha augmentat el suport i credibilitat cap a les víctimes i alguns suplicis revictimitzadors comencen a desaparèixer. En el cas de l’agressió a una menor a Igualada, per exemple, s’ha evitat de fer-li repetir la declaració. S’ha pres consciència del problema i s’ha assumit que no són casos aïllats. Però, així i tot, el relat mediàtic i social sobre el tema aconsegueix de posar-hi bé el focus? La violència sexual ocupa titulars, però assenyalen el dit o assenyalen la lluna?

Un relat expiatori perfecte?

El cas d’Igualada és especialment revelador perquè pot servir socialment com a relat expiatori, com a excusa per al terror sexual, com una fotografia desenfocada de què és la norma de la violència masclista. Té tots els elements necessaris per a fer passar la violència sexual com una excepció aïllada, arbitrària, sorgida del no-res, i no pas per a entendre-la com un problema estructural, com l’expressió més extrema –en aquest cas– d’un contínuum de violències que convé no entendre separadament.

Quins serien aquests elements? Els va desgranar amb excel·lència la politòloga Nerea Barjola a Microfísica sexista del poder, un assaig que detalla de quina manera l’assassinat de les nenes d’Alcàsser va servir per a difondre un relat del perill sexual que acabava disciplinant les dones, limitant l’autonomia de tota una generació de noies que temien ser les següents. Com Alcàsser, Igualada té la suma dels ingredients: agressió estereotípica –per part d’un desconegut encaputxat en un carreró fosc–, agressor que, a més de tenir origen estranger, és retratat com a monstruós i patologitzat, violència extrema, context d’oci nocturn i protagonisme de la joventut.

Ni monstres, ni animals

Entrar a comparar agressions sexuals és pervers, però és evident que la d’Igualada és especialment brutal i cruel. Això ha dut certs mitjans –20 Minutos, Cuatro, Ok diario, Antena 3 o El Mundo– a batejar l’agressor com “el monstre d’Igualada”. Temptador periodísticament, per literari i pescaclics, però un desastre en termes de gènere. Ja fa molts anys, especialment a partir de la popularització del concepte manada (en espanyol) per referir-se a totes les agressions grupals, que les expertes repeteixen que cal evitar d’animalitzar o mitificar els agressors, evitar de convertir-los en monstres, en “boigs”, en malalts.

Seguint la tesi de Barjola: relegar els agressors a l’alteritat, al terreny dels homes fora de la norma i la comunitat, és una manera de desresponsabilitzar la societat, d’expiar la culpa –”no som nosaltres, no és cap problema amb vessant col·lectiu, són aquests éssers estranys, aquests estrangers, aquests malalts”– i d’esborrar l’element del gènere. Totes les perspectives serioses que aborden la violència masclista assenyalen que no hi ha cap perfil de víctima ni d’agressor i que l’únic que tenen en comú tots els agressors és que són homes.

Aquestes perspectives no criminalitzen els homes pel fet de ser homes ni diuen que tots són violadors en potència, serien reduccionismes essencialistes. Assumeixen que la jerarquia sexual –construïda socialment–, l’assumpció de les dones com a violentables, com a cossos que hi són per al gaudi masculí, i l’acceptació social implícita d’aquesta visió sobre elles, és un element central en la violència sexual. Una violència que, en diferents intensitats, és tan freqüent que no poden exercir tan sols els monstres, per força l’exerceixen també alguns homes normals i corrents, homes del nostre entorn beneficiats pel mite que els agressors sempre són els altres.

La maldat i més explicacions abstractes

Els agressors sempre són els altres i les causes, per tant, sempre són alienes. Els mil i un perfils de l’agressor que han proliferat tenen conceptes en comú –maldat, sadisme, psicopatia, alcoholisme…– i coincideixen a explicar el passat de l’agressor, amb les agressions sexuals i maltractaments que va viure per part del seu pare i els seus antecedents per violència masclista i agressions sexuals a la seva germana.

No és que tots aquests elements no puguin tenir-hi un paper i s’hagin de negligir –en aquesta investigació els professionals els han ressaltat–, però alguns debats psicologistes i filosòfics sobre la maldat, la psicopatia o l’alcoholisme sovint confonen causa amb potenciador o disparador i gairebé mai no entenen aquests casos com la punta de l’iceberg d’un seguit de violències que pateixen les dones. De fet, a vegades es passen per alt la resta de tipologies. Es tracta l’excepció –o la realitat minoritària– de la violència sexual com la norma, precisament per invisibilitzar la norma? Les xifres són clares: dades d’aquests darrers anys assenyalen que l’agressor era un desconegut només en el 34% dels casos, així com són minoria els agressors que tenen alguna malaltia mental, un altre tòpic freqüent. En canvi, la cobertura mediàtica i el focus social sobre aquests casos semblen més intensos. Són casos terribles i hi ha un consens que s’han d’explicar –evidentment, sense treure a l’agressor la responsabilitat individual–, però aquesta mena de dades serveixen per a contextualitzar-los, cosa que sovint s’oblida.

Del cos de la víctima al de totes: un relat disciplinador?

Aquest relat desvirtuat sobre què és un agressor sexual i què és una agressió afecta, de retruc, les víctimes. Si es repeteixen els errors d’Alcàsser, si els mitjans difonen la idea simplista que l’oci nocturn, que la nit, que els carrers solitaris són intrínsecament perillosos per a les dones, poden fer caure l’opinió pública en una conclusió precipitada: si pateixes violència sexual en aquest context és que no has fet una bona gestió del risc.

Això avui dia ja no es fa de manera explícita. El feminisme ha aconseguit que criticar les víctimes per la seva conducta abans d’una agressió es penalitzi socialment. Ara, què s’explica i què no pot reforçar aquest relat. Algunes agències i mitjans de comunicació han detallat què va fer la jove abans de l’agressió, amb qui es va relacionar i de quina manera. Una informació que pot tenir importància judicial, però que pràcticament no té importància informativa. Res d’allò que faci una víctima abans d’una agressió l’explica i la diversitat de violències és tan gran que no es poden donar receptes infal·libles per evitar-les.

Tanmateix, el debat periodístic sobre el cas s’ha focalitzat en la conveniència de publicar els detalls escabrosos sobre com va quedar el cos de la víctima. Aquests detalls sovint no s’han limitat al text de la notícia, sinó que han aparegut en titulars, de manera ultrasensacionalista i fins i tot guardant-se un cert misteri per assegurar el clic. Lluny de conscienciar sobre la gravetat de la violència masclista, han servit per a fer-ne un espectacle, banalitzar-la, tractar-la novament com un film de por fora de context. Barjola explica que l’anàlisi pública del cos torturat de les nenes d’Alcàsser va servir com a missatge alliçonador i disciplinador per a totes: no ocupis l’espai públic o ja saps què et passarà.

Un relat favorable per a l’extrema dreta

I de fons, plana la inquietud eterna i universal sobre l’estil de vida del jovent. Com a Alcàsser, veiem que alguns casos han dut, últimament, a una mena de “Què els passa als joves? Això empitjora”. Experts i col·lectius antifeixistes ja han defensat que aquests punts de vista poden incórrer en un alarmisme i pànic moral que faciliti derives reaccionàries. Les dades que assenyalen la violència sexual o la misogínia entre els joves són preocupants, però assumir automàticament que més denúncies equival a més agressions o que els carrers són molt perillosos sense dades que ho avalin, pot implicar el risc de fer el joc a l’extrema dreta? No és pas casual que Vox formi part de les acusacions en el cas d’Igualada. El perill? Confondre protecció o seguretat amb tutela, tornar, de manera més o menys explícita al “dones, quedeu-vos a casa”.