Closcalletra (LVIII): El vent del món

Fotografia de Jean Marie del Moral

Espelluc un consell de mestre Rilke: ‘Cavar i excavar en mi mateix i cercar la dificultat en la solitud, l’única cosa necessària. Estar sol com el nin està tot sol.’

No fa vent. No és Martha Argerich qui toca aquest piano de notes que sonen rugidores, gens mozartianament, per tota la casa, i, sobretot, pel cantó de llevant i sembla que tot s’esbuca.

No fa vent. Estic dins el venteguer a velocitats incontrolables. Aquests rius d’aire desbordats em fan pensera i em fan volar la imaginació.

Puc veure com la torrentada de moviments aeris arrabassa tots els arbres i els ocells del jardí i se’ls enduu orient enllà. Tot passa a la velocitat de la llum i em trob amb els lledoners, els rupits, els ullastres, els paons, els dragos, els pins, els rossinyols, les palmeres i fins i tot els lliris, les fresèlies i els cactus que s’envolen en un trebolí que fuig dins una bolla de terra callvermellosa arrebossada d’humus vivificador.

Veig el desert de botàniques terrals i d’ornitologies lleugeres del jardí i em cauen les llàgrimes.

No, és el vent que m’ha fet entrar busques per dins els ulls i no veig res.

Mentida.

Rellegesc Philippe Sollers i les ratxes de les seves retxes em fan surfejar sobre una Renaixença lúcida.

Veig com ha desaparegut arreu aquell noble sentiment d’entreajuda que hi havia abans en els pensadors, artistes, escriptors, científics, llegidors…

Veig com aquell sentit violent de solidaritat s’ha perdut entre la massa líquida d’uns temps diferents en què certs valors ja no són ni record obsolet.

Veig que la ciència i l’art i la literatura s’ocupen d’allò que no es veu i que, per desgràcia, per ganduleria, per la paràlisi de la inèrcia dura, encara no dialoguen com tocaria per poder fer-se preguntes sobre l’ara mateix, el moment que vivim.

Veig que només algunes activitats com l’amor, la literatura, l’art i la ciència poden ser vertaders resistents a la pandèmia autoreguladora, robotitzant i conformista: aquell que viu una relació amorosa forta, el que adora per raons singulars i personals l’art i la literatura, o el que practica una ètica vertadera de la ciència, són els resistents clandestins que poden observar des dels seus miradors una forma altra de la situació actual. Escapen de la vigilància general i viuen en una zona catacúmbica fent tràfic d’antimatèria i devorant alhora la llum, sense deixar res de costat, sense tornar res.

Veig el filòsof estimat, Epicur, que, traduït al llatí, escrivia: ‘Non fui. Fui. Non sum. Non curo.’ I que en bon català podria ser: ‘No vaig ser. Vaig ser. No som. No m’importa.’

Epicur ho sabia molt bé: Per què la gent té por de la mort? Perquè són covards. La desitgen sense saber-ho i per això tenen por. Hem de ser persones que vertaderament no tenguem por de la mort. Hem de dir ben dedins: Venga, som vius, i som vius. Venga, som morts, i la mort no importa. Cal preocupar-nos d’allò que arriba a l’instant mateix. Carpe momentum!

Veig a les totes el vent del món, múltiple, ràpid, desolador, ferotge, compassiu, matèria de no-res.

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix: