Closcadelletra (XCVI): Per agafar coratge

Escriure no és viure.

Escriure és caminar damunt la corda fluixa sobre els abismes de la impotència, la mort i el silenci.

Escriure és travessar deserts i conquerir terres ignotes amb eines perdudes.

Escriure és fer feina per a la vida.

Escriure és cantar.

Escriure és recordar l’amnèsia de les hores que discerneixen coses i configuren universos.

Escriure és cavalcar damunt el cos de les coses.

Escriure és fer temps.

Escriure és aprendre que tots els humans són estrangers.

Escriure és inventar replecs estratègics, ruptures crítiques, experiències lliures.

Escriure és fer observacions microscòpiques d’espais gegantins.

Escriure és brodar reliquiaris minúsculs contra el no-res de no-resos.

Escriure és cercar els camins de la dilatació corporal.

Escriure és confeccionar llistes d’adéus.

Escriure és fer retxes dins el vent fugisser.

Escriure és vida mòbil, llosa que neix, aquest objecte errant entre el mot perdut, el cadàver sagnant, el fetitxe i els fems.

Escriure és fabricar recipients per contenir el temps sense matar-lo.

Escriure és estimar.

Quan pas les hores fent lletra alguna cosa en el temps s’atura de passar. Una joia historiada revé sobra la cara més enllà de l’alè que es desfà en la gargamella, més enllà del tremolor que creua els dits cansats, més enllà de la sang que glateix en les aurícules, més enllà d’una tenebra esbucada que m’encén per dedins.

Sé que les ones de pedra de les muntanyes em fan companyia i que cap tempesta dels guerrers que ataquen arreu arreu em destorba.

Faig costat als miserables que només volen poder viure i poder pensar i poder sentir amb la  llibertat minsa de la humana cosa. Faig camí al seu costat mentre enfil mots de consol i de coratge.

Mots de lluita de la bona, en pau.

Les coses sense cap valor mereixen als meus ulls una forma.

Sé quin és el meu fang. Sé quin és el meu país. Sé qui foren els pares que em dugueren al món. Sé a quin lloc vaig aterrar a l’origen. I també sé que no estic segur de res d’allò que sé: que hi ha gent que no sap res de tot això, que van perduts i dels quals cal tenir cura en els exilis.

Arrabàs el llenguatge a la llengua, sempre inacabada,  per dir l’innombrable. I duc una vida tàcita.

Furg en el silenci també fruit esponerós del llenguatge com un imant que imanta allò que el llenguatge no satel·litza.

Escric cases de souvenirs, d’històries, de ritmes, d’aquelles coses que viuen més temps que els humans.

Escriure: viure dins les estacions dels llenguatges.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: