24.07.2016 - 22:00
|
Actualització: 24.07.2016 - 22:47
Sempre he cregut que les notes són la sal de la terra.
Les notes són l’inacabat, el perdut, la mica, el fragmentari, la resta, l’oblidat, el prescindible, el roís.
Sempre he cregut que les notes són els no-resos de la terra.
Allò tan insignificant, tan sobrer, tan malvist que forma l’humus on poden arrelar, créixer i fruitar les llavors que no vol ningú i que són fonts ufanes de vida.
Allò tan secret, misteriós i, sobretot, necessari que és el catalitzador perquè les substàncies del món puguin combinar-se i produir l’energia vital.
Visc i escric dins les notes que formen l’atmosfera creativa dels meus pensaments i dels meus no pensaments. Cada dia n’estotj unes quantes que queden guardades dins els arxius personals del record.
Anotar és recordar.
Viure és recordar.
Anotar és viure.
Vet aquí uns exemples:
a) Aquell que anomenam l’intèrpret ha de restablir allò que la inspiració del que anomenam el compositor ha, anotant, necessàriament perdut.
b) Van Eyk deia que pintava amb el sol.
c) La comtessa de Flahaut transformà el terrorífic segle XVIII en una edat d’or. Va metamorfosar l’Ancien Régime en paradís. Va escriure Adèle de Sénanges, que comença així: ‘J’ay voulu seulement montrer, dans la vie, ce qu’on n’y regarde pas.’
d) Hi ha alguna cosa d’inoxidable en els contes que m’atreu de cada vegada més. Alguna cosa que em fa abandonar tot altre text i em duu a quelcom més antic, menys humà, més oníric, més natural, més brusc, més espontani, més apassionant.
Alguna cosa d’inenvellible, d’inorientable, de breu, d’imatjat, de resumit, de concentrat, de dens, de condensat, de negre, d’alimentari també, de misteriós.
e) Tota claror envolta l’espai que il·lumina de l’ombra que produeix.
f) Visc dins l’aire originari, el més heterogeni.
g) Quin gust la glosa d’una jovençana de 1903.
«Encara que morta fos,
cusida dins sa mortaya,
faria una revifaya
si’m duien noves de vos.»
Escolteu ací l’autor recitant el seu text:
