Closcadelletra XXXV: No escric res que sigui segur

Deix la llengua catalana natal llenegar per vestigis que es mesclen amb lectures, somnis, sensacions i records.

Sempre m’ho repetesc: mir molt i veig poc. I quan acab d’arribar d’un viatge es produeix un fenomen extraordinari. Allò que havia mirat i no havia vist s’ha transformat i m’ha mostrat i demostrat que tenia la percepció adormida, l’atenció oblidada, i que el paisatge, el meu paisatge casolà, em donava de bell nou una lliçó de vida.

Quan vaig partir, el camp que envolta ca nostra era d’uns blats verds, tendres, que es movien amb suavitat i feien uns xiuxiueigs que m’agradava escoltar. Potser m’imaginava que aquella verdor tan vellutada havia de durar per sempre. És alguna cosa molt humana: voler que allò efímer esdevingui etern. I no ens temem que això no és ver, som pura metamorfosi, som canvi, som naixement, creixement, decadència i mort, som matèria d’oblit, d’oblit sempitern.

Aquest és el cicle que coneixem del fet de viure. I ens agradaria ser eterns, sobretot quan tocam aquestes espurnes de felicitat com la contemplació dels blats verds i la seva glòria.

No tenc res millor ara per recordar que Varró (Roma, 640-728), arqueòleg (obsedit per tot allò que fou abans), amic de Pompeu i de Ciceró. Quan aquest deia que la lectura era el nodriment de l’exili, Varró li replicava que la lectura era el país (fent un festa per a l’amic recentment desaparegut, Yves Bonnefoy, afegiria que la lectura és l’arrière-pays).

I Varró, dins el seu gabinet ple de llibres enrotllats en cilindres, que feia voltar tostemps, escrivia: ‘Legendo atque scribendo vitam procudito’ (‘És llegint i escrivint que es forja la vida com el ferro’).

I assegurava, a qui el volia escoltar, que els llibres eren ‘medicinam perpetuam’. Plini conta que l’emperador August era molt considerat amb ell i deia: ‘Em llig amb el passat vinculant-me a Varró.’

Als vuitanta-set anys encara publicava quatre volums cada any.

Pens en Varró que va voler ser enterrat com els pitagòrics, dins un bagul de totxos amb fulles de pollancre, mir de prim compte els rostolls cremats per l’estiu i em deix anar per la nostàlgia.

Nostàlgia del futur.

Abisme.

Escolteu ací el text recitat per Biel Mesquida: