27.06.2016 - 02:00
|
Actualització: 27.06.2016 - 11:35
Sent com es delata una escriptura sense començament i sense fi, que afirma la potència d’una fragilitat immensa.
Visc dins la tensió, entre la vigilància extrema i l’extrem abandonament.
No hi ha un coup de foudre en l’amistat, més aviat és un a poc a poc, un treball lent de temps. Érem amics i no ho sabíem.
Cerc la crida d’una veu, la complicitat d’una confiança: un crit que anticipa el misteriós ‘ser escoltat per l’altre’ en el fons del meu crit.
La paraula no s’atura, i és per la iniciativa deixada als mots, al llenguatge, que es pot fer un poc de llum en el pensament. Però el mateix llenguatge és una cosa trencadissa, de vegades folla, i un mot de més ho pot posar tot en perill.
Llavors la veu, el timbre, es fa cant, poema. No per arribar a la perfecció. No per atènyer la salut, sinó per mirar cara a cara la mort que portam dedins cada dia. Fins que puguis. I en aquesta mirada cal fugir de la temptació del patètic, del plany de la feta romàntica i, fins i tot, de l’aparença de la tranquil·litat sàvia.
La rialla és un vertigen adequat a la situació. El poc temps que et queda per gemegar sobre la teva sort, no t’aturis de riure fins que ploris.
Això són algunes notes volanderes de la plagueta de camp, que escric entre la música de les esquelles del ramat d’ovelles que pastura i bela enmig d’espigues esflorades, i dels esdeveniments dolorosos de la meva vida real (amics malalts, notícies terribles, inseguretat mental i el temps comptat).
Em sent sensual com un animaló, com un nin. Tot és urgent i no tenc cap pressa. Sent una exultació salvatge, com si tot jo em transfiguràs cegat per una llum interior.
Cada detall importa tant com el conjunt. En aquesta trama de l’amistat, puntosament teixida, no hi ha cap nom inscrit en funció d’una jerarquia de mèrits. Designis.
Visc dins una espècie de gran pau, de serenitat inusitada, d’exili íntim.
En qualsevol moment pot començar la batalla.
[Tot seguit podeu sentir l’article de Biel Mesquida recitat per ell mateix.]
