22.05.2016 - 22:00
|
Actualització: 23.05.2016 - 10:35
Ell volia això: que allò que veia al fons del seu crani, rere els ulls, sorgís sota la seva mirada damunt el paper blanc.
Volia fer llamps, la claror lànguida de la lluna, la sabonera de les ones de la mar tempestuosa quan es trencaven damunt les roques punxegudes dels penya-segats, la nuesa desvetllada per casualitat alçant un drap cru, un terròs resplendent com el grum de sang viva dins un solc o la negror de la nit sense cap estel.
Ell assegurava que els llocs naturals són animals com nosaltres. El torrent que baixa a les totes o la vorera de pedra que buida l’aigua amb el seu curs desenfrenat són semblants a l’ocell que planeja lentament en l’aire o a l’ase que puja la costa coixeu-coixeu.
Com Francesc deia germans als ocells i als fils urticants de les ortigues, al núvol que passa i al sol que s’aixeca, al cuc que s’afica dins la terra i al peix que neda en la mar. Saludava el ropit que tresca pel jardí i acaronava el moix als seus peus.
No puc pensar per arguments, pens sempre per mots caçats al vol, per imatges que m’arriben, per deixalles de somnis, per emocions i mocions, per fugues, per sensacions, per èxtasis, per detalls, per suggerències de lectures, per escenes novel·lesques, per suscitacions, per camins.
El lector ver forma part d’una comunitat de solitaris. Tots els que llegeixen estan sols al món amb el seu únic exemplar. Sol llegesc, sol amb sol, amb un altre que no és allà. Form part de la comunitat misteriosa dels lectors.
Trob una frase de la Imitació que s’avé amb el meu estat d’ànim: ‘Quaesivi in omnibus requiem, et nusquam inveni nisi in angulo cum libro.’ Diu alguna cosa així: ‘He cercat per tot el món el repòs i no l’he trobat enlloc més que en un racó amb un llibre.’
Convalescent, som a la terrassa amb un sol teb de final de primavera. Sé que el temps té pressa. Sé que sense jo això no es farà. Si no ho escric no quedarà, no ho recordarà ningú. El mestre em mormola: el temps no té tres dimensions, és un sol flux que desborda sense seguir un ordre que el precedeix. Desborda sobre el descompte propi. Fa pressió.
Com l’aire que ha entrat per primera vegada en els meus pulmons en l’instant de néixer (podria assegurar que vivia molt bé sense aire en el ventre de mumare), veig la vida com una nova visitació.
Alèn a fons tots els paisatges oblidant-se.
Ned en la mar de la memòria dolorosa.
Cerc tasques minúscules per fer no-resos.
Una urgència que és visitació em fa feina per dedins.
[Tot seguit podeu sentir l’article de Biel Mesquida recitat per ell mateix.]
