Closcadelletra XXVII: El perfum de la vida vertadera

L’has vista mai, la vida?

L’has passada mai en net, la vida?

L’has  estimada a voler, la vida?

L’has esterrossada a fons, la vida?

Has llescat el pa de la vida?

Has escrit les primeres lletres de la vida?

Has tocat mare de la vida?

Has vist tot quant no pots fer de la vida?

Has plorat amb els teus atributs el temps de la vida?

Passen esbarts d’idees, entremig dels núvols tan negres damunt fons de color de cel puríssima, que no entenc gens ni mica.

Prem la mirada per esbrinar alguna resposta i tot esdevé interrogació florida i bosc enamorat.

Succeeixen les coses que han passat sempre i cada cop les veig diferents, ennovades de trinca, amb bolquers nets i suavitats de talc.

M’invent la forma d’una conversa amb tu, dos que hem de morir i sembla que ho oblidam, que tenim el temps comptat i sembla que ho oblidam, i tu vols fugir d’estudi i jo torn al meu redolet amb ullastres i un flabiol que plora mentre ho veig tot amb ulls desorbitats.

Cont els noms de la verdor vorera del camí: el plantatge de fulla estreta o de cinc venes o de cinc nervis, que, quan se secava, mumare en feia rams semprevius; la flor de card amb l’espinós lila efervescent que em recorda Salvador Galmés, un escriptor estimat que no llegeix ningú; l’aritjol que s’enfila per una columna; la ravenissa groga que colonitza els bladars verds; la bossa de pastor que ajuda a  regular la regla; el fonoll que ensum com un desesperat per no sentir-me tan sol; les vaumes liles i petites que em recorden la fi; els llevamans carbassa com una flama rovellada creada pel sofre…

Passeges, mires, plores, cantes, sofreixes, rius, rosegues uns ametlons, calles, escoltes la calladura fonda de la vida, aprens a tremolar, esmoles la garrova de més silencis, et prepares per estimar, plores més, sacseges el clot vell de les inèrcies en punt i l’olor de podridura que et fa la boca clavegueral del passat, remugues mots indits, sensacions nades de fresc, deliris tendrells, capricis, i ensumes a fons, amb el cervell afadigat d’ensumar tant lloc comú oiós, ensumes a les totes el projecte que avança com potser una processó íntima i desconeguda: convertir la vida en una obra mestra.

[Tot seguit podeu sentir l’article de Biel Mesquida recitat per ell mateix.]