01.05.2016 - 22:00
|
Actualització: 02.05.2016 - 07:14
Ni quinqué, ni desolació, ni arrel, ni crepuscle, ni jugueta, ni camí, ni dolor, ni pedra, ni esforç, ni calze, ni cor, ni sofrença, ni vida precària, ni moviments absurds, ni coronació de mots atònits, ni cel, ni qui-sap-la sort, ni assassinat, ni serp, ni xiprer, ni la mà que et fa la carícia exacta, ni deliri, ni pausa, ni serenitat, ni després.
El foc fresc a les herbes, el foc cremador al cel, el foc desolat de les ombres, el foc viu al cervell, el foc colgat davall les parpelles.
El món exterior és reconegut com un mirall d’allò que hi ha en nosaltres de més amagat, de més personal, de més íntim: el revelador d’una realitat invisible. El món exterior, un mirall de les tensions més fràgils, més amarades de saviesa.
Per què mestre Homer no mostra mai la mollor més petita, el cansament més minso en la invenció i l’estil?
Ben al contrari, va fins a la darrera línia amb la mateixa frescor, vivacitat, vigor, riquesa, claredat, abundància i impetuositat de forces, amb troballes sempre seguides, amb un fervor i una vehemència increïbles.
Ho veig ben clar, mestre Homer, la clarícia i la senzillesa, qualitats essencials de tota bona escriptura per enrevessada que sembli, són absolutament indispensables: l’obra, el do i el fruit de l’art.
Vull acostar el limitat i l’il·limitat, el clar i l’obscur, el dret i l’anvers, l’alè i la forma.
Que el limitat i l’il·limitat esdevinguin visibles al mateix temps, és a dir quan veus formes i endevines que no ho diuen tot, que no han quedat reduïdes a si mateixes, que deixen la seva part a l’inagafable.
No construesc, no forj, no erigesc una obra sinó que escolt les profunditats i faig escletxes que permetin passar corrents d’aire, trec obstacles, amag ditades, esbuc trinxeres, cav grapades, com si l’escriptura ideal fos fer oblidar, i així mateix saber que la lletra no podria manifestar-se més que amb ella mateixa.
Esborrar és la meva forma de resplendir.
Com més m’empobresc, més s’umpl de fruites la meva taula.
[Tot seguit podeu sentir l’article de Biel Mesquida recitat per ell mateix.]
