30.05.2016 - 02:00
|
Actualització: 30.05.2016 - 09:23
Ha estat cop en sec que ho has vist: has sortit tres dies de viatge
i quan has tornat el blat verd era groc, el camp verd era groc, tot era rostoll.
I sabies que allò era un camí.
Els signes són abans de res senyals per retrobar el camí entremig de la recerca errívola.
El poema que fas és un relat, que és un camí.
El mecmeremec de l’albó que romps és un camí.
Si bé és difícil distingir l’anar i el tornar, també és difícil discernir camí i relat.
Els lliris de Sant Josep del caminal perfumen i no tenen nas.
El sol il·lumina i no té mirada.
La llengua parlada no té necessitat de la consciència que la reflecteixi.
El mot llatí emoció vol dir ‘e-movere’, sortir de.
He conegut l’apnea cerebral: m’he desplegat en aquest buit amb un moviment en roda, en revolució, en circumvolució, que porta al pensament.
La maduresa defineix l’estació en què els perfums s’obren dins els aires i van cap als principals predadors. El cos del pensador és un cos depredador en el moment de la seva predació, fins i tot si no hi ha presa visible, agafadora, menjadora.
Comprensió: ‘cum-prehensio’.
El cos no pega bot, no devora, no tanca el barram damunt alguna cosa. Així com el somni veu el que no és allà, el mot pronuncia allò que no mossega.
L’operació de pensar és aquesta emoció que transfereix tots el noms que duien els morts i tots els mots que pronunciaven sobre les fesomies i els llavis dels vius.
El pensament seria aquesta veu perduda que relliga entre ells els absents, les empremtes, els vestigis, les impressions, els excrements, les inutilitats, els records, les imatges, les clarianes, les tombes, els començaments.
Voldria ser aquell que somriu mentre contesta ‘no’ a tot, retroba el paradís de la infantesa sense restriccions ni responsabilitats i viu dins l’ociositat absoluta.
Fer de la renúncia una murada contra el món exterior.
Practicar un refús obstinat.
Veig el rostoll groguíssim. I call.
