12.06.2016 - 22:00
|
Actualització: 13.06.2016 - 18:04
Pots comprendre que el final precedeix el començament?
Saps que l’univers és el mateix per a tothom i diferent per a cadascú?
I que la imaginació té més intensitat que qualsevol cosa que puguis copsar?
Tenc urgència d’escriure perquè l’escriptura és una altra manera de viure, una segona vida.
Com més explor la singularitat de les coses i del món el faig més comunicable, el visc més sensiblement i és més perceptible.
Vaig per foravila i escolt el refilar d’un ocell: una pasta afectiva i una pasta sonora tova en mi. Em pos davant el paper i descric l’experiència.
Ja no és el camp i un renou, sinó que, a través de l’escrit, allò esdevé un paisatge amb rostolls daurats, ametlers mesells de bessó i les notes llargues d’una esquiva mèl·lera negra amb el bec carabassa que ressonen dins l’infinit d’un cel rentat sense ni un nígul.
He convertit un no-res en una feta infinitament perceptible, indefinidament perceptible.
I és en el cor de l’imaginari on s’esculpeix aquesta percepció que hi veim, sentim, tocam, ensumam i assaborim.
Això és un cant a la imaginació que ens desperta els sentits, que ens esbuca les rutines inertes, que enterra les necrosis del lloc comú, que ens dóna intensitat a la vida de cada dia i de cada nit.
I l’escriptor ara vol colgar damunt el paper aquesta veritat per comunicar-la.
L’escriptura és la iniciació a la vida intemporal, a la lluita contra les destrosses del temps.
L’escriptura és una acèsia i una ascesi, una empresa difícil perquè exigeix precisió en el màxim de suggestions.
L’escriptura ens restitueix, ens fa vibrar, el sentiment, la sensació, la impressió, la tonalitat i la música dels instants del passat en el present.
L’escriptura és una experiència de resurrecció d’allò que hem viscut, una reviviscència: el record del present.
Biel Mesquida
