06.06.2016 - 02:15
|
Actualització: 06.06.2016 - 09:37
Vaig a prop de la bassa del Penjoll per recollir els primers plantatges d’aigua o orelles de llebre.
Els blets, que naixen entre els conreus, amb les tiges ajagudes i blanquinoses, em fan estremir.
Amb les boraginàcies, hi tenc una tendència clara: sempre dic que els pèls de la borratja no punxen i que el to verd grisós de l’herba berruguera m’entendreix. Els esperons de gat, amb la seva rigidesa, em semblen l’exemple de la humilitat.
Les flors púrpures del clavell de blat s’eixuguen bé i també les de l’arenària.
Els pèls glandulosos del borrissol curen les al·lèrgies.
El calzes inflats i globulosos dels colitxos, colissos o esclafidors em fan juguera.
El pèl de boc m’atreu.
Les flors petites i en forma d’estrella del picapoll o picagallina m’hipnotitzen.
L’olor forta de la vulvària em mareja i quasi em vaig desmaiar en una de les meves recollides per la terra campa de Son Figuerol.
La bova i l’espartet, que creixen en les zones pantanoses dels aiguamolls del Pirata, em sedueixen perquè em fan recordar metàfores de la Crònica de Muntaner.
Els caps blaus de vegades fan niu a la biblioteca, dins aquell gerro modernista de Lalique que em regalà un enamorat a París.
Amb els bufallums, que trob en els camps d’alfals, faig volar les bruixes dins l’aire transparent.
Sí, he agafat el meu herbari de l’adolescència: l’herbari de males herbes i l’he llegit molta d’estona com un homenatge chic al record de les meves botàniques més estimades.
Les males herbes sempre són per a mi els receptacles de la revelació.
