Closcadelletra (XLIX): ‘Frapats’ d’efímer i de lleugeresa

Voldria sentir amb la raó i raonar amb la sensibilitat.

Per què tot allò que toca la sensorialitat em sembla l’única sortida al cul-de-sac d’aquests temps en què tornen a funcionar a les totes els grans mots de plom i de domini?

Voldria que aquests quadres de paraules tenguin sempre l’aire d’evolucionar, de ser desiguals, atzarosos, orgànics, en moviment, com si, ensensat de fruïció, brodàs els textos dins l’aire evanescent d’aquest entrellum tardoral i un ventijol gelat que ve de la Tramuntana se’ls endugués serra enllà, mar enllà, cel enllà, enllà de la tenebra insadollable.

Voldria obrir de pinte en ample les closques de la copinya de la sensació per tornar visibles forces invisibles perquè arribin al sistema nerviós, al lloc més elèctric del sistema nerviós, de la forma més punyent i feridora i així el verb comuniqui violentament amb la pell de l’ànima anestesiada, adormida pels verins que ens venen els poderosos.

Voldria aprendre a observar: l’ull, l’orella, els reflexos, el sentit de l’olfacte, la lluita. La sang, el temps que fa, uns fullatges que es mouen, ocells que refilen a dues passes d’assassinats possibles, inscripcions que l’escriptor cal que trobi, que interpreti: feina sobre el tall d’un raor, cada línia, fins i tot la més sinuosa, cal que acabi con un cabell tallat per la meitat. Fer que el llibre escrigui.

Voldria viure en el cor de les coses, en el cos de les coses, i no tenir cap altra necessitat més que estar allà. Fer com si visqués al món, però habitar de bon de veres en el paper, en aquest paper que espera beure tinta, casa oberta a la dansa dels mots que neixen en mi i jo en ells. Sense separar immanència i transcendència, realitat i representació, sabent que la tradició autèntica conté en si mateixa totes les modernitats possibles, i impossibles.

No m’estiris la llengua!

Escolteu Biel Mesquida recitant el seu text: