Closcadelletra (XLIV): Friable tempesta d’aram

Avui horabaixa entre unes llums autumnals plenes de vermellors torrades i coures lluents he vist la fulla de la vinya, tan flexible i verda i ampla, transformada en un paper rogenc, arrugat, lleuger, buit.

M’ha passat pel cap que aquesta fulla, que té encara un poc el color de la sang, era la pàgina darrera d’una vida que retorçaven abans de tirar al foc.

Les vinyes rovellades eren un lloc d’expiració, d’oratge, de fredor i, al mateix temps, d’acaballes.

Com són les llengües de les coses? Mudes?

Una frase de Sèneca m’ha fet d’escala de socors per no caure dins l’abís dolorós d’una malenconia bruta: Cibus, somnus, libido, per hunc circulum curritur. La fam, la son, el desig, vet aquí el cercle per on feim voltes.

He alenat fondo i he començat una lletania de preguntes sense aturall:

D’on vénen els cicles exactes de les estacions?

D’on vénen els moviments metabòlics de les plantes?

D’on vénen les altes qualitats sonores d’un text antic?

D’on vénen les direccions exactes dels ocells migradors?

D’on vénen els refilars del rupit amb la gargamella perfumada de fruits d’heura i de baies de saüc?

D’on vénen els àtoms que cauen del cel i són l’ànima de les coses?

D’on vénen els boscs en els brancatges?

D’on vénen els colors de la fosca?

D’on vénen els desigs en el desert dels cossos?

D’on vénen les línies de la mà oberta?

D’on vénen les saós de les rosades seques?

D’on vénen les espires dels pensaments eixelebrats?

D’on vénen les aproximacions misterioses de dues pells externes una de l’altra?

D’on vénen les necessitats d’afecte que et cruixen per dedins els capil·lars de la tardor?

D’on vénen aquestes voltes del cel negre que s’acosten a poc a poc amb la brillantor d’una seda tota brodada de lluentons i d’universos?

D’on vénen aquests acoblaments amb l’invisible més fort que el visible?

D’on vénen les transfiguracions per un plus d’irrealitat, per un plus d’inexistència?

He obert totes les portes als noms i sé que els estols de paraules em donaran matèria de brodaria d’un tapís immortal que no s’acabarà mai.

Negranit.