16.10.2016 - 22:00
He volgut posar com a frontispici una frase de mestre Stephane Mallarmé perquè m’ajudi a embragar aquest quadre de paraules que voldrien dibuixar alguna cosa com una constel·lació reveladora del temps en què vivim (morim podria ser més exacte!).
Dins una atmosfera en què les histèries senyoregen arreu arreu apunt a la meva plagueta de deures: cal analitzar els símptomes, cal encendre les llums de la raó sobirana (o de la desraó poètica), cal fer servir els elixirs de la subtilitat. La guerra del gust contra la barbàrie no té aturall.
Per mor d’això voldria que els meus mots — fragments de lliçons antigues, sensacions noves, llavors que esclaten dins terres païdes per la desertització—, tinguessin la fosforescència d’una foguera llunyana dins la negranit.
Una veu que pot agafar totes les tonalitats, pot anar de la conversació tranquil·la a l’entrevista espontània, de l’humor ferotge a la malenconia que s’esborra. Una veu múltiple, però clara i transparent, de vegades xifrada, sense cap impostura ni cap sacralització.
Ser un agent secret que no fa coses més que per compte propi, sense sou de partit, de nació, d’estat o d’ideologia, qualsevol. Que es pot desplaçar en totes les situacions, que té per missió la llibertat, que pot escriure allò que té ganes d’escriure. I no vull amollar la llista dels frens, dels obstacles, de les censures, de les lleis, dels prejudicis que volen fer que no escrigui amb la major llibertat possible. A partir d’una ètica íntima, poder escriure allò que alguns consideren immoral.
Un agent secret és algú que pot tenir identitats simultànies, és aquell que no accepta l’assignació d’una identitat estable i única. Sí, tinc identitats variades, diferents, pròximes, però molt diverses. Això dóna vida, dóna música a la vida, dóna curiositat a la vida.
Cal fugir a les totes de l’etiqueta que la pressió social ha col·locat a un jo que es troba sempre sota un estat de vigilància contínua dins un aire d’hipocresia i de dissimulació generalitzades.
Per això, i per d’altres motius que no esmentaré, puc donar testimoni que encara som ben lluny d’aquesta llibertat inacabable que em permetria dir moltes de més coses. Les censures es multipliquen per totes bandes (no només pels poders establerts, sinó també pels altres: els menuts, els mínims, els que no es veuen, els quotidians).
Acab amb un pensament que em roda fa dies en aquest món afàsic i ple de llocs comuns on tothom creu que hi veu a bastament: és el dir que desencadena el plus de la visió, i no el contrari.
Atenció: les imatges que ens ataquen de pertot només mouen el blablabla!
Biel Mesquida
Escolteu ací el text recitat pel seu autor:
