02.10.2016 - 22:00
Ho escric vint vegades com si fos un càstig infantil de l’escola: Pensar menys i fiar-me més de la intuïció del primer impuls.
M’assec en silenci. M’amoll tot sencer. Respir a poc a poc. L’aire és de melicotó. Observ els batecs de la ment. Som en el camí, en el bon camí. El silenci em crea addicció. Mentre observ no pens. També em sent respirar. Inspiració lenta. Expiració lenta. Tot està al servei del recolliment. Tot m’empeny cap al buit. Tot convida a la interiorització. Passa temps, passa silenci. Obtenc un mirall de la vida pròpia en la lleugeresa íntima d’aquesta contemplació i, alhora, aprenc una manera de millorar aquesta vida. Veure’m m’ajuda a canviar, i això és un bon barem de vitalitat. Quan se’n van els pensaments, les imatges, les idees i els sentirs queda una cosa clara: el camí és la meta. I per això, esbiaixadament, mir, ben amorós, sense cap intenció, sense cap pressa, sense esperar una revelació o un prodigi, amb la humilitat d’aquell que sap que els fruits que poden arribar són precaris i suculents: l’acceptació dels meus límits, una compassió major cap als altres, una atenció més alta a les necessitats dels que m’envolten, un gust més viu per les geologies, les botàniques i les zoologies del món, una visió menys analítica i més oberta, una confiança més gran en mi mateix, la claror difícil de la serenitat, una forma singular de sentir el temps.
Narrar no és lluny de néixer, ni de conèixer. Si néixer és aprendre, haver nascut és saber. Moviments d’anar i tornar com els de les ones a les tenasses, així són els moviments de conèixer i de saber. Narrar seria engendrar el naixement sens fi. Inenarrable seria inengendrable. Brutal!
Fa uns dies em vaig passar molta d’estona dins la contemplació activa del deixant —del bell aup— d’una barca a la mar gran, a la mar antiga.
Ho sé, tot el temps no pensava que visc en els deixants.
Biel Mesquida
