25.09.2016 - 12:10
|
Actualització: 26.09.2016 - 09:23
Llegesc, llegesc i llegesc. Em passen les hores. Qualsevol cosa és una excusa per a llegir més. No escric gens.
He vist una fotografia de Jeff Wall titulada Destroyed Room, la compraria. I, a més a més, m’ha donat un títol.
El ram d’Iris germanica, d’un blau violeta amb una incisió groga a cada pètal, que he comprat aquest migdia al mercat de Santa Maria del Camí, m’ha fet pensar en el jardí esponerós, amb un fasser molt alt al centre, de ca la tia B. de Manacor (no era una tia de sang, sinó d’amistat). Els lliris eren tancats. Ara, dins el gerro transparent damunt la taula on escric, s’han badat de cop. Escenes de sexe al bany precari del jardí (l’aigua de la dutxa era en una alfàbia de fang damunt la teulada del quartet), allà, amb ell, l’oncle seductor, G., carnal, l’adúlter, vaig passar molt de gust.
Karen Blixen o l’art de contar: l’art de transmetre el sentit sense definir-lo.
Karen Blixen d’una història en feia una essència, de l’essència en feia un elixir i amb l’elixir es posava a escriure la història.
Com buidaré el sac de les visions?
«Dépouille-toi / Retire de toi / tout ce qui / t’encombre / te restreint // Puis abandonne-toi // entre dans la passivité / l’état oú tu connais / la plus haute densité / la plus vaste extension.»
Aquests versos de Charles Juliet m’han fet molta de companyia.
L’espessor de la infantesa: títol d’una futura funció verbal.
Assimilacions, transformacions, hibridacions en el temps de la meva escriptura. Superposicions, congelacions, reverberacions, aiguabarreigs, deformacions de textos. Tot és bo per a posar-me a escriure.
El cel de la nit és la tela de seda d’una haima estampada de grumers quasi blancs, fosforescents, damunt un fons quasi negre. Si ho mires molt de temps mareja. Única excepció: el bec d’un peix espasa que atrapa la lluna plena.
Escolteu ací el text recitat per Biel Mesquida mateix:
