15.10.2017 - 22:00
|
Actualització: 15.10.2017 - 22:29
Ho puc dir amb veu baixa: aixuxinetes.
No és fàcil estimar. No és fàcil parlar amb l’altre. No és fàcil discernir. No és fàcil lluitar sempre seguit per valors humans, nobles, i de cada dia.
He mirat molt de temps l’escultura d’El pensador de Rodin en una exposició que hi ha a Barcelona. Fins i tot m’he comprat una camiseta amb la imatge rodiniana.
I com una idea tràgica, inquietant i certa m’ha fet por la desaparició creixent de la facultat de pensar.
Som un alarmista? Som un exagerat? Som un provocador?
De cap manera!
Em fa por veure com domina la usura, el càlcul, el mercat financer, la recerca del profit sobre totes les coses.
Em fa por sentir que les sensacions desapareixen dels cossos humans venuts al consum estandaritzat i oblidats de si mateixos.
En fa por entèmer-me com creix i creix la ignorància que engendra violència.
Em fa por la poca atenció per a la lectura, per a la música, per a la ciència, per a l’art, per al coneixement…
De cada vegada més crec que l’escriptor ha de ser un expert en veus, en escoltes, a captar els batecs dels temps i saber que amb la seva energia artística pot mostrar amb exactesa i justícia un panorama de la bellesa del món per fruir-la, de l’horror del món per extingir-lo, de la complexitat del món per sedassar-la i treure l’aigua clara.
El col·lega Hemingway deia una veritat: Quan les coses van mal dades, la literatura està en primera línia.
Per mor d’això els règims autoritaris cremen llibres i censuren escrits, per això les veus més lúcides i llibertàries són empresonades i silenciades a nombrosos països del Planeta. Basta mirar els nostres veïnats —Turquia per un cantó i el Marroc per l’altre— per veure quants de poetes, escriptors i periodistes són empresonats, jutjats i condemnats per escriure allò que no volen sentir els poderosos.
Dir és fer.
Escriure és fer.
I escriure contra el lloc comú, el clixé i el pensament únic és una feina inacabable i arriscada: és fer pensar.
Cal escriure amb digressions, amb bots, amb dubtes, amb jocs de mots divertits, amb pasta de fulls verbals, amb ironia esmolada, amb superposicions de dobles sentits, amb paraules inesperades, intempestives que ens poden fer derrapar, desbordar i descarrilar.
Escriure no és viure.
Podeu escoltar el text recitat pel mateix Biel Mesquida:
