08.10.2017 - 22:00
La literatura permet afirmar la voluntat d’independència de l’individu. Repetia aquest pensament de Gao Xingjian mentre la claror al safareig era groga com les darreres fulles de les vinyes.
A continuació escrivia al quadern de records una frase antiga memoritzada de cor del vell amic Laurence Sterne: de cada lletra traçada aquí, aprenc amb quina rapidesa la meva vida segueix la meva ploma.
I recordava que el gust consisteix a establir relacions secretes, a ser actor de la pròpia sensació i no espectador, a veure dins cada instant la nerviació voluptuosa de les coses i posseir un sentit històric informat i ampli.
A aquesta hora del fosquet tardoral amb la frescor que em fa fer atxems perquè vaig massa prim de roba, amb les lluminàries d’uns niguls com cúpules d’esponja plenes d’aigua negra que clarobscureja entre un sol sanguinós, amb una suspensió d’imatges i de judicis d’aquest temps entrebolinat i vertiginós on pertot només veig policies atonyinant innocents, estats esclavitzant nacions, guerra sobre guerra i, a la recerca d’una sedimentació de les substàncies del meu esperit, sent profundament l’instant i pos atenció a l’escletxa temporal.
Som dins la sensació pensada.
Cabil l’aposta del temps.
Sé que la lletra intenta engrandir les dimensions del temps.
I l’art veritable, també.
Duraran més les dimensions que l’art que les instal·la?
Cerc el mateix però cada vegada diferent quan hi ha un cos que no és com els altres, estrany, gran, petit, malalt, sa, molt sexual o gens.
Insistesc sobre l’instant, el lloc, la situació en què hi ha hagut aquest cos.
Durant tot aquest temps com es diu a les pel·lícules mudes, passen un gran nombre de coses molt senzilles.
Senzilles però al mateix temps grandioses que segur que viuen en la poesia.
I aprenem la misèria com a servitud del Sistema. Misèria que intenta amagar una riquesa enorme. I saps, per la misèria, que hi ha alguna cosa d’incalculable que sobrepassa tots els comptes bancaris de tot el planeta i que està en joc. Cal saber que tot és vist, la policia és sempre el mateix, és la lletra robada d’Edgar Allan Poe. Pots girar el sobre i posar-la en evidència. Feina d’escriptor que farà servir el sobrecarta per dibuixar els seus gargots profètics com el vell pintor Joan Miró fa amb un pal dibuixos a l’arena de Calamajor que les ones esborren lentament.
Dins les dimensions de l’instant em deman: qui són els que aixequen barricades gegantines contra la ignorància, la bestiesa i la regressió en què vivim?
Amb la lot del mòbil llegesc una frase de Louis Lambert que s’avé al meu estat de relaxació mental: ‘Sovint faig viatges deliciosos, embarcat en un mot en els abismes del passat, com l’insecte que, col·locat en un bri d’herba, sura damunt la correntia d’un riu. Partesc de Grècia, arrib a Roma i através l’extensió de les edats modernes. Quin bell llibre no compondria contant la vida i les aventures d’un mot!’
Ja és negranit.
Podeu escoltar el text de Biel Mesquida recitat per ell mateix:
