10.09.2017 - 22:00
Conservar la calma entre els cervelltrèmols combatius per un cantó i les estultícies estatalitzades per l’altre, l’atmosfera de la lluita actual (la lluita de sempre), és la condició primera del resistent d’ara: onze de setembre de dos mil disset.
La calma avant toute chose!
Les converses empàtiques i curioses amb els que no tenen el mateix punt de vista haurien de ser un dels fonaments del diàleg.
Per a fer planera la percepció de les informacions i de les formacions, sense sentir-les amb el sedàs fals de les idees dominants, caldria integrar els tres elements de la retòrica: el ‘logos’ (una apel·lació a la lògica), l’’ethos’ (una apel·lació a la credibilitat) i el ‘pathos’ (una apel·lació a l’emoció, al sentiment). Ja sé que no és bo de fer, però els resistents han de ser humils com els primer pioners de la lluita per la veritat (per la bondat, per la justícia, per la igualtat, pel tacte fratern).
I no anomenar mai els comandants de les tenebres!
Sabem que la nostra revolució sàvia, pacífica i somrient (ai, l’enyor de Muriel Casals com empeny!) ha estat transformar les amenaces, les injustícies i els dolors compartits molts d’anys en una acció múltiple amb unes finalitats comunes de bé públic. Per això coneixem l’energia de la ciència mare: la de l’associació. El progrés de totes les altres depèn del progrés d’aquesta.
I no podem subestimar mai la força i el coratge que injecta una revolta legítima!
El resistent coneix alguns del símptomes del seu combat: un alliberament lent de les baules velles i dures, la permissió creativa de l’oblit, el regal de l’obligació a uns posicionaments difícils, el lleure de l’espera i de la paciència… Això és pensar!
Pensar per si mateix!
Pensar per a aconseguir l’essencial, les olors, les carícies, les companyonies, les imatges, les amors, les músiques del món en la seva forma més despullada.
Escriure ara i aquí no és raonar, no és contar, no és confegir mots i fer frases, és resistir a la irreversibilitat de la mort, literalment i en tots els sentits, amb tots els mitjans dels bords, dels esclavitzats, dels que volen alliberar-se.
Cal fer de l’escriptura l’acció de resistir.
La rialla, contraverí, assassina de la tristesa, terror dels jutges, empremta d’infantesa, gust frívol, crit de socors, pler infame, festa d’un mateix, confeti de llibertats, és aquí, avui, amb nosaltres com una festa de la salut.
Escopiu sobre la closca pelada dels cretins, dels col·laboradors, dels mediocres, dels hipòcrites, dels malanats, dels torturadors, dels lladres de vida en totes les seves formes, dels inhumans, dels mercaders de l’ordre i de la bona consciència!
Cal imaginar l’inimaginable.
Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:
