07.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 08.06.2020 - 14:44
Tanta llum no hostatjada en tanta ombra.
Tant de sol no sembrat en tanta ombra.
Tanta de pell esquinçada en tanta ombra.
Tant de cel no mesclat en tanta ombra.
Tant d’aiguaneix de sang vessada en tanta ombra
Tant de fred no ressentit en tanta ombra.
Tant de silenci amagat en tanta ombra.
Tanta de respiració final en tanta ombra.
Tendeixen a la claredat totes les coses d’ombra del món i això mou tempestes elèctriques humanals en la carn dels continents, no ho veus arreu arreu?
No ho sents en la llum vençuda que ens aclapara sovint?
No ho toques en l’envestida dels ferits i els morts que cauen en els redols de lluita?
No l’alenes en aquest palpar miralls per despertar rutines?
No ho escoltes en els carrers que parlen un teixit de signes que escarrufen la tendresa?
No ho entens quan la gent engoleix més fàcilment les mentides que les veritats com si el plaer de la mentida fos més familiar i gustós?
Quin oracle hem d’escoltar?
Quin deixant hem de seguir?
Quin far hem d’agombolar?
Quin miratge hem de discernir?
Quina confusió hem de sedassar?
Tots d’arbres entrevists a gavadals davall l’aigua de mar celebren la fusió dels continents i canten pels segles de cobdícia la bellesa dels inicis.
No infantarem records ni mormolarem paraules de neguit, sinó que ens empenyorarem a fons fins que les veus dissolguin el pes de les malures i les baules dels grillons.
Entrecreuarem els fils de les frases perquè la teranyina llengüera escenifiqui l’ombra blanca més fosca i més exacta per descobrir paisatges estremits de ser la definició primera.
Quina fuitor et cervellprèn, animal trist que quasi no existeixes, quan et mires la blancor sense màcula i només trobes l’obsessiu enlluernament de l’invisible, l’escatimada saliva dolenta d’una lúbrica gelada que amenaça, el degoteig vespral de les caceres altes, més altes que la llum negrenca que com l’endolada neu inventa calideses en les juntes d’una arquitectura d’ideones que la rosada sosté sobre les flòvies de neu escampades a mà i a consciència.
Dius: tot pot ser encara.
Repeteixes: tot pot ser encara.
Cantes: tot pot ser encara.
El fons de les coses és a la superfície, quan més aprens menys penetres el misteri de les coloracions de les espires –cristalls en pols– que encenen la capa del paó en cada sacseig de l’acoblament.
En la fosforescència de l’instant pots veure quants de morts són necessaris, en llargs hiverns sense mots dins la terra de call vermell, perquè s’obri una rosa.
Passador de paraules d’una vorera a l’altra del silenci.
Qui té cura del vaixell que protegeix i intenta travessar en barca fràgil un tresor immens i impalpable: l’ànima dels mots?
Algú canta en el meu cap: que totes castes de la bondat sota els seus mil i un aspectes perseverin; que l’amistat duri en tot el seu catàleg d’afectes i d’efectes; que l’amor sigui un foc calm que encalentesqui les nostres vides; que ningú no afegesqui al desesper cap al qual, quasi tot, ens arrossega.
Que no s’atrevesqui ningú a posar grillons d’esclavatge a les nostres visions!
