03.09.2017 - 22:00
Em sent i em sé dins un territori movedís, passeig un camp de mines invisible sota els peus, la inclemència dels temps no em deixa arrecerar-me enlloc, hi ha esquerdes arreu arreu, no em pot rescabalar ningú d’allò que he perdut rere tant de dolor que regalima de la nafra oberta que no s’estronca mai i no sé com confrontar-me a la brutalitat dels fets, al sofriment individual i col·lectiu, a la interpel·lació que la història de cada dia em fa.
La brutícia moral senyoreja com la pesta. Estudii la fractura social per saber on som. No sé cap a on girar-me per trobar un pam net. Apedaç el món que m’envolta i que s’esquinça sempre seguit sense remei. Sargesc forats negres. Em faig preguntes d’una forma obsessiva. Em vacun contra la victimització.
I compareix l’estranyesa de tot plegat. No em puc acomodar a cap solució d’urgència. M’esboldrec per dedins com una paret seca vella i atupada. Vull exorcitzar el mal des d’una intempèrie sense refugi, sense més eines que la precarietat d’una lucidesa menudeua entre les reverberacions atronadores de la mentida i la salvatgina.
Mir la mort de front i parl amb els morts perquè m’ajudin amb la saviesa dels que diuen allò que no vol sentir ningú.
Agaf la Ilíada del benigne Homer, que em regalà mumare. Que vells eren els humans, que antigues les armes, que esbucat el món, que desgastades les paraules, llavors, en la teva guerra, oh rei Agamèmnon!
En aquests moments d’indecència extraordinària, quan el pensament és considerat un crim, quan cal despertar tants de somnàmbuls servils i tants de zombis de ramat, quan cal dir a les clares que som uns lluitadors contra els assassinats que els eufemismes amaguen, aixec unes pancartes fetes a mà amb les qualitats tapades per l’oblit, coses simples i amenaçades: l’amor, l’amistat, la joia de viure, les rialles, la curiositat, el coratge, la integritat…
Vivim un temps en què tot el que és bell i antic esdevé sospitós.
Cal escoltar la respiració esdevenir espai.
Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:
