Closcadelletra (LXXXIV): L’expressió del cos: lloc de coneixença

Com puc escriure els entre-dos, els no-resos, les miques de temps, la trama de la poesia fresca que és l’essència de la vida?

Com puc escriure una manera simple de pensar amb metàfores, de la relació amb els records, de la desintoxicació de mi mateix?

Com puc escriure els enfilolls de dubtes que m’assetgen, la pols que fa pell damunt les coses, aquest espai íntim que em permet explorar els meandres de la lletra per dir alguna cosa amb el perill o la vitalitat irresistible dels batecs?

Com puc escriure el combat contra aquesta bota del capitalisme que ens mata sense témer-nos-en amb el mercat que ens esclavitza i la tècnica que ens empresona i on els humans ens fem còmplices de la nostra alienació personal?

Com puc escriure que creix, secreta i minúscula entre els cruis d’aquesta no-civilització, una edat nova de la dolçor tranquil·la, amb un món fonamentat en un report amb la natura pròxim a les teories del decreixement, i amb les relacions humanes pacificades?

Com puc escriure la lectura d’unes pàgines de Whitman, Bonet o Rodoreda en una caleta clandestina de Mallorca, un tassó de llimonada amb gel un horabaixa bascós o un vell aire de Chet Baker dins la cambra, que formen els fons d’un art de viure i de resistir les malifetes de l’època?

Com puc escriure unes frases que jazzegin malenconioses, però d’una malenconia que duu en si mateixa el seu propi antídot, la seva pròpia serenitat?

Com puc escriure una prosa al·lucinatòria, alhora sinuosa i cristal·lina, que faci veure que el temps no és lineal, que els esdeveniments coexisteixen i que hi ha un lligam entre el que ens arriba i la memòria, que allò que vivim no només determina el present i el futur, sinó que informa el passat?

Com puc escriure i estigmatitzar els trets lamentables de l’època: l’arrogància i la indiferència occidentals, la usura, el racisme, la carnisseria de la guerra i del seu germà bessó el terrorisme, els maltractaments als refugiats i als no refugiats, als vells, a les dones, als pobres, als anormals, als miserables…, sense caure en la bona consciència?

Com puc dir una esperança com una carícia, un desig com un ocell, una llàgrima com una font, un bes com un amic de la solitud?

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix: