16.07.2017 - 22:00
Perquè no puc oblidar mai el dolor de la història contemporània de suara mateix escric el que escric.
Quan aquest esgrafiador va saber de segur que tenia més passat que futur es va produir, sense renou ni trompetes, quasi sense adonar-se’n, l’avenç cap el territori d’una escriptura de tot allò que li passa pel cap, de saber que el que resta de real en ell és l’existència que se sent existir, aquesta existència inversemblant que fuig a les totes de la marea negra del blablablà majoritari i va cap a l’íntim, l’íntimament pròxim.
Fa una nit, parlava amb una llunyana amiga trobada en un sopar d’estiu i d’art, del pensament de via única, de rails únics, de l’unicitat absoluta de significació, que des dels poders ens injecten pel terra, mar i aire de la publicitat encoberta, del consum disfressat de necessitat, dels mitjans de descomunicació asseguradors de la informació i, també, per una mala fi d’escletxes verinoses, imprevistes i secretes que el sistema presenta com ajudes, com compensacions, com beneficis i que ens intoxiquen amb dosis homeopàtiques sense témer-nos-en.
Esdevenim esclaus de cap i d’esperit com si no-res!
Ens van interrompre aquell fil lleuger d’un diàleg de pensaments combatius les notes de Haydn que una altra amiga interpretava en un Steinway. Com si la música antiga obràs un miracle vaig sentir que allò mateix que passava en aquesta festa amistosa, aquell trencament de la convenció del déjà vu per mor d’unes mans sàvies que creaven música, formava part dels diversos i necessaris mecanismes de descarrilament que calia posar a punt per no caure en l’estafa general: els matisos, les digressions, els bots, els lletratrèmols, les superposicions de sentit, les perspectives inútils, els quequeigs, les al·lusions, els passos en fals, les ambigüitats, els dubtes, la cultura intempestiva, la ironia silenciosa, els jocs embarbussadors de mots, tot allò que els que comanden consideren superflu, embullat, ralentitzador, inintel·ligible, boig i que no serveix per a res.
Pensar tot allò que no fa servei, que no duu benefici, que queda difuminat i obscurit pels grans focus de l’escenari de la complaença generalitzada on el control és tan fi que no es veu per enlloc, podria esdevenir una tasca higiènica i alliberadora.
Per un camí de carro i de còdols que em duia al cotxe llunyà vaig mirar el cel: la infinitat d’estrelles lluents i titil·lants eren existència, calia sentir-les tremolar molta d’estona.
Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:
