02.07.2017 - 22:00
La navegació odisseica m’amara per totes bandes.
Sentir, amb tota l’ànima, com Oriol Ponsatí-Murlà recita Odissea, segon darrere segon, quinze hores seguides, tots els hexàmetres del text homèric creat en català per mestre Riba, m’ha donat anys de vida.
Quan la poesia viva entra en un humà el transforma, el forma de bell nou, el revela, i ja no és el mateix.
Si diuen que la mirada és l’espill de l’ànima, la veu ha de ser la música de l’esperit.
La veu com a mescladissa de sons, de mots, amb d’alens, amb de ritmes, amb l’afegitó d’alguna cosa que només pertany al deïdor, una cosa pròpia, singular, única i fràgil.
Escriure la veu, la meva veu que neix d’una font de silenci en què mormolen veus estimades, veus enyorades, veus perdudes, veus malignes, veus sordes, veus que no vénen d’enlloc.
I a aquesta veu li ha costat una cosa de no dir saber morir a les consignes, als llocscomuns, a les bestieses, a les banalitats envilidores que bombardegen de pertot arreu en una pol·lució enverinadora, castradora i mortífera.
La poesia odisseica ha estat un bon contraverí, un antídot, per a tanta pandèmia sense ritme, sense sentit, sense vivor humanera.
I m’ha fet escoltar, i alenar, i assaborir, i tocar, i viure tot un conjunt de veus que inventaven camins pels cossos i meandres d’existència; que dibuixaven navegacions atzaroses per la mar antiga i aturades diverses a illes plenes d’aventures i de coneixences; que em portaven per mercats plens de fruits saborosos i em mostraven l’infinit panorama de les fesomies amb una consciència aguda de la bellesa i de la tragèdia del fet de viure.
Escriure és fer vela cap a l’Ítaca íntima amb un ritme que l’alè imposa, amb una energia que el timbre de la veu del cos empeny, amb un fervor renovat cada instant dins el vent de les fetes que ens trunyellen sempre seguit.
Escriure és trascolar el temps amb les veus que em travessen, que em formen, que em guien, que m’escorxen, que m’acaronen, que em feren, que m’endolceixen, que m’apassionen, que m’arrelen, que em fan malbé, que em dominen, que m’ajuden a viure.
I sempre la veu de la mare, Penèlope filadora, que amb vouverivous intenta donar pau a l’infant.
I a cada veu nova la recerca de la font, la feina joiosa de desxifrar el que la veu ens lliura de l’ésser que ens parla.
Odissea de veus: quinze hores d’una veu plena de veus que no s’aturen de ressonar per dedins, en els llocs orgànics i espirituals més insospitats, en els baixos, en el solatge.
Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:
