28.05.2017 - 22:00
Un desig que la lletra del mestre em desperta: voldria que els meus mots fossin una escletxa o un caminoi per a la mirada.
Tenc moltes de ganes d’ensenyar-me a mi mateix amb una certa disciplina aquelles coses que aprenc, però ho vull fer amb una llengua que no lloccomunegi fantasmes postveritadors, sinó que amb paraules que fremeixin i tremolin (que sentin i facin sentir, ai las), amb una veu plena d’indecisions i turbulències, sorda, forta, digui alguna engruna del món.
Sí, vull escriure d’aquest món que cada dia com una forma de viure faig real i descobresc amb atenció, amb esforç, amb sentiguera.
Sí, vull escriure d’aquestes fulles verdes dels arbres que cobricelen la visió i que quan xiuxiuegen unes amb les altres em parlen del vent.
Sí, vull escriure d’aquesta veu que em foravia de les carreres velles, m’orienta i em fa reanimar el cos de les coses amb la consistència de les aventures novelles.
Sí, vull escriure d’aquests moviments de la pèrdua quan la veu esdevé llibre, el dia es torna ascesi i el cos s’exerceix a l’alè que es fa càrrec de la força del seu crit.
Sí, vull escriure d’aquest perdre, d’aquest bressol etimològic de ‘per-dare’: donar-se fins al final.
Vull dir dels que tenen resposta per a tot, dels que no tenen por de res, dels indesxifrables, dels que no són desamparats, dels que no coneixen naufragis, dels sense xàfecs, dels sense desigs, els inescorxables, els indeprimibles, aquells pels qual la realitat no explota, ni trona, ni fulgura, ni tempesteja, ni abraça.
El silenci no té fi i travessa la llengua com el vent.
Amb el silenci de l’escrit vull fer sorgir en el món allò que no hi ha.
Quan tota l’ona de mots i de judicis es retira descobresc una platja mental humida i nua en el meu interior amb petites deixalles encara banyades.
Fugir de la presó de l’ésser.
Sortir de la filera per llançar-me al cant.
Entrar en contacte amb l’ofrena.
Abandonar la línia del front de la guerra.
Tornar-me aquesta pell buida en terra a l’ombra d’una mata: fer la muda de la creació.
Un vestigi en el xap del temps.
Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:
