Closcadelletra (LXXIII): La terra i els temps pinten a totes

Escriure sobre escorces de pell no és una idea rara. Certs moments, quan les paraules esdevenen origen del sentit, font de llum, pedrafogueres d’estels –lluïssors voladores i efímeres–, em tem que no escric sobre el full sinó sobre la fulla d’un cos aimat. A cau d’abisme.

Arxiu de la natura aquestes despulles del passat.

Clariana de mots que s’empenyen per dir no-res.

Caminador inútil pel guaret abandonat i tan erm.

Que sus suaixí les carícies poden esquarterar-me.

Repàs els pigments del mur fet atles de ma vida.

Enfony els dits pels cruis que inunden el desfici.

Acaron amb impaciència els perfums dels ahirs.

I m’ofeg, nedador impossible, per ones dels solcs.

D’una joia extravagant que m’embolica ansiosa.

Desperllong les hores sense tornada.

Aquest bleix afadigat.

Aquesta fosca solar que m’entabana.

Aquesta afuada remor de les capçades dels arbres que arrelen pel cel com un desfici sord.

Aquest ditar les tecles del capvespre entintat de ferotgia.

Aquest grufar a les totes dins les nafres del sentits.

Aquesta pau dels fossars i de les aloses.

Aquest gemec sec com una espina de cristall dins la pluja de la calor.

Aquesta espera dement i baldera desment les desullades aproximacions a la follia.

Aquesta inacció d’un panteix antic.

Aquesta fitora incandescent.

Aquest dolor que ix com orbada natura.

Aquesta successió d’instants que no duen cap no-res.

Aquesta tristesa exacta.

Reinventar l’amor. Una frase envasada a la paret com una natura morta.

Hi ha un aire nacrat rere els vidres. Es fa de nit dins les arrels del jardí.

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix: