Closcadelletra (LXXII): Viure capes de mots damunt mots

Assaig.

Faig proves.

Tap una frase amb una altre frase.

Cal·ligrafii ombres.

Pens tota casta de tècniques que em facin possible l’impossible: poder expressar allò que veig i no he pogut dir mai, dir allò que sent i no he pogut escriure mai, desplegar els territoris d’allò que ningú no ha dit mai perquè només les fosforescències de les sinapsis pròpies, que un dia es desconnectaran per sempre, saben territoris invists, paraules que no s’han tocat mai que ens obren paisatges verges, creuaments i llargcircuits d’harmonies verbals que la sintaxi legalitza amb lleis traspassades que ens descobreixen alguna cosa que ja sabíem però que havíem oblidat des de sempre.

Alèn a fons un parell de vegades.

I després, un altre parell de vegades.

Pens com me’n puc desfer.

La idea d’una llista compareix en majúscules alegres.

Escriure crits d’amor.

Escriure l’atracció de la solitud.

Escriure la fesomia dins el mirall.

Escriure febres.

Escriure rocs.

Escriure astronautes perduts per l’univers.

Escriure morts.

Escriure els ulls dins els altres ulls.

Escriure paraules impensables.

Escriure amb drippings de tinta i sang fluida que faran néixer sensacions, mirades, angles, cares, sentiments, contrasts, imatges, clarianes, vestigis, mans, indicis d’unes exploracions que la veu assaja fins i tot dins el somni, dins l’angoixa, davall aigua, dins el plaer, davall terra, dins els no-resos a voler que formen la trama d’una vida.

Escriure com si tingués les mans plenes d’altres vides per escriure.

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix: