16.04.2017 - 22:00
Tanc els ulls del cap i sé que puc veure moltes de coses invisibles que s’amaguen dins les turbulències i inseguretats d’uns dies (temps?) convulsos en què només la calidesa dels amadors em pot ajudar a viure.
Tanc els ulls del cap i veig la interdependència que hi ha entre els éssers i les coses.
Tanc els ulls del cap i veig la poesia que amb les seves fulguracions ens diu el que devem a tot el que no som. Des de les mil i una formes del lirisme popular a les expressions més singulars de la revolució poètica, la vida sensible s’ha trobat il·luminada, sostinguda, refeta i reforçada en la seva aproximació intuitiva essencial, sense la qual el pensament es mutila fins esdevenir mutilador. La desgràcia és que aquest pensament mutilat i mutilador sembla triomfar arreu arreu dins les aplicacions de kits per pensar.
Tanc els ulls del cap i veig com uns batecs de les ales d’aquesta papallona groga que vola pel jardí de Pasqua provoquen un cicló a l’altre part de món. Ho entenc però espesses vegades no ho sent.
Tanc els ulls del cap i sé que la poesia i l’amor tenen aquest poder de fer cervelltremolar, alertant els éssers i les coses de dalt abaix, fins a obrir-les al que no són. Escolt les paraules de mestre Beller que m’agombolen: ‘El no-res ha deixat d’existir; quan tot el que l’home no és s’afegeix a l’home, és llavors que sembla ser ell mateix.’
Cerc la coherència passional de tot el que ens uneix al món i ens en diferencia absolutament.
Cadascú ha de prendre de bell nou a aquest món, la vida sensible que ens roba, parany darrere parany
Obr els ulls del cos, gemmes de creixença i desenvolupament novell, i així com sé que des del punt més obscur del paisatge sorgeix el meravellós, també del punt més enfonyat de la meva singularitat es produeix el reconeixement de l’altre. I és allà, l’essència del meravellós, en la seva mateixa improbabilitat.
Obr els ulls del cos amb tota la carnadura de dolor dels esqueixos ixents.
Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:
