09.04.2017 - 22:00
|
Actualització: 09.04.2017 - 23:38
Cantaré aquesta acció plena de grans resultats que és fer un passeig.
La primera condició que em pos és la solitud. Si passejam amb algú vol dir que la conversa ho tenyeix tot. I encara que no n’hi hagi, de conversa, es perd una llibertat íntima, que és una de les condicions sine qua non per aconseguir els efectes beneficiosos de la caminada.
Necessit com l’aire la llibertat perfecta de pensar, sentir i fer exactament el que vull.
No cal que digui que no defens ni per un moment en una passejada cap casta de mecanisme, ja sia bicicleta, galera, cotxe o un altre giny.
Passejar és caminar.
El passeig es fa a peu, amb els peus i amb tota la còrpora.
I amb el mínim indispensable: el cel a dalt, la terra vermella als peus, l’ànim dins el cos i una caminera d’un parell d’hores. Qüestions elementals, que cal repetir per elementals.
Mentre avanç per foravila llegesc.
Llegesc el llibre de la natura que se’m presenta amb totes les variacions de la claror sobre els conreus, les possessions, la Serra llunyana i el mar intuït darrere cada revolt; amb la riquesa d’aquelles botàniques dels ametlerars i els garroverars, les garrigues de pins i els bosquets d’alzines; amb la pintura d’una casa antiga, devora un torrent per on hi corr un fil d’aigua, i un hort en què hi ha uns cirerers i unes pruneres florits, unes carxoferes que semblen capitells corintis i un perfum de pèsols d’olor que m’entabana; amb les estepes blanques plenes d’una floració lilosa que es mesclen amb les mates i els pins entorcillats que escolten el so de les ones contra els roquissars plens de cocons on creix la sal; llegesc amb el paisatge i xerr amb els seus elements.
Ric, corr, recit, bot, cant alegria!
De vegades m’atur i badoc una bona estona. I el gaudi m’umpl sense que em temi de res. No som mai menys sol que quan estic entotsolat amb les perspectives naturals.
Em deix endarrere. Em sé més a favor del mètode sintètic que de l’analític: no discutesc amb mi mateix, les idees suren, les nocions esdevenen vagues i fluctuants com el fum adormit d’un formiguer. I parl amb el silenci que escolt com un orat i que es mescla amb la piuladissa dels teuladers, els crits monòtons dels grins, el parrupeig d’unes tórtores, el cruixir de les xigales o els xiscles de les oronelles segons el temps.
Cal molt de coratge per a sortir a caminar així, però l’esforç es veu recompensat quan arriba el retorn i el cervell funciona amb lentitud, el cap és ple d’enlluernaments i la pau supera tota comprensió.
Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:
