Closcadelletra (LXVI): La glòria fràgil de la primavera

Voldria dir les coses de cada dia amb mots de festa.

Voldria escriure amb bisturí, amb punta seca, amb un estil despullat, amb economia de paraules.

Voldria escoltar Chopin que conta a Delacroix (i aquest ho explica al seu diari) les beceroles de l’harmonia, el contrapunt i la fuga, i li xiuxiueja que més que cap mal físic el tortura l’avorriment: ‘Veget, esper pacientment la meva fi.’ I Delacroix li confessa aquella buidor insuportable que també sent algun cop.

Voldria llegir per  gust i desinteressadament les Mémoires de Saint-Simon que tenc damunt una butaca en aquesta edició bella i perfumada de la Bibliothèque de la Pléiade i que fa mesos que s’omplen de pols perquè no trob temps per a res.

Voldria repetir, en aquesta època en què sembla que avançam sense brúixoles ni fars en un mar ple d’ones procel·loses que amenacen la vida individual i col·lectiva, que ens cal més que mai l’ètica i la cultura ben unides, perquè són els fonaments de la llibertat, aquesta joiosa capacitat de decidir amb coneixement de causa sobre tot. És bàsic que en la nostra societat cada persona tengui ètica i cultura que li donaran un espai de tria, una vacuna de llibertats contra el pensament ramader, el pensament únic, que ens volen imposar fort i no et moguis des dels poders de tota casta que són legió, com els dimonis.

No oblidem que la cultura desinteressada, la que va més enllà del fet utilitari o del plaer estètic, la que adquirim per gust i per voluntat sense una finalitat concreta, ens dóna les eines per tenir una existència moral més fonda, més vertadera, i ens ajuda a poder pensar amb serenitat allò que som i allò que volem ser.

Voldria donar el màxim d’informacions amb el mínim nombre de mots.

Quin renou fa l’ull d’una figuera, aquella gemma diminuta i tendra d’un verd subtil, quan s’obri?

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix: