26.03.2017 - 22:00
|
Actualització: 27.03.2017 - 10:42
El gust és el nec plus ultra de la intel·ligència. Ho diu Lautréamont. La vulgaritat, és el contrari del gust. La vulgaritat es podria definir com aquesta secreció purulenta que surt de per totes bandes com engendrada per les mercaderies inacabables que ens serveixen nit i dia sobre el món, sobre nosaltres: infinit festival de la vulgaritat.
La vulgaritat és glaçadora. És antieròtica a voler. Estimar la vulgaritat és voler a fons la repressió del desig propi. Menysprear el propi desig és una posició masoquista que em fa fàstic i peguera.
L’odi d’un mateix és molt vulgar.
Fotografii la meva ombra en una paret del jardí com una empremta.
I també la visualització dels sentiments, l’autocrítica, la sensibleria, simular la seducció, la demagògia dels polítics…
N’hi ha molts, d’artistes, i escriptors, que ho són, vulgars. La manera de reconèixer-los és senzilla: volen, absolutament, passar per artistes o escriptors. Són fàcils de caçar. Canten molt.
El tema fa por.
Perquè no te’n faci cal tenir a prop, de forma íntima, persones no vulgars, que de cada cop són més rares, més males de trobar.
Fotografii la veu de l’amic perquè em vacuni.
Tothom s’enfonsa perquè cal tenir l’experiència de la no-vulgaritat en l’altre per saber de què es parla.
La brúixola és clara: la vulgaritat és la niciesa sexual, la impossible voluptuositat, el puritanisme salvatge, l’absència de sensualitat, l’antienravenera.
La no-vulgaritat és el prodigi de ser alhora revolucionari i noble.
Fotografii les primeres flor del Cercis siliquastrum, l’arbre de l’amor o de Judà, per aprendre els ramells i els remeis d’un coeur simple.
Hi ha màsters de no-vulgaritat?, em demana una amiga. No, només hi ha un camí: cercar no-vulgars en la vida.
Una feina, treballar cansa.
Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:
