Closcadelletra (LXIII): El present absolut

Assaboresc La brodadora de Vermeer molta d’estona a una sala del museu del Louvre plena de gent que mira, s’acaramulla, devora el quadre empesa per un deliri estrany i abassegador.

Toc amb els pensaments aquell instant d’una fina temporalitat aturada pels pinzells de l’artista que em mostren el savoir faire d’una dama de casa bona del segle XVII en el moment mateix de clavar l’agulla al drap. No veus aquest moviment dels dits que nuen els fils en una trama feliç? Els dits i la mirada de la brodadora no s’aturaran de moure’s en aquest moviment immobilitzat per sempre.

I en aquell embull de fils vermells que surten d’un coixinet (en aquella taca esfilagarsada de pigments vermells amb oli) hi ha el bressol de tota la pintura informalista de suara.

I L’al·lota escrivint una carta amb els dits d’una mà perduts sobre el full i els de l’altra que sostenen la ploma amarada de mots tendres aturats en el punt d’eixir. Com millor eternitzar la idea de l’absent? No sentiu la riquesa d’una solitud que mira la persona absent invocant un silenci que ressona fins a l’infinit de l’instant mateix?

Hi ha silenci. Hi ha feina concentrada. Hi ha suggeriments. Hi ha matisos evanescents. Hi ha una claror caçada per les electricitats de les neurones vermeerianes en el moment en punt.

Hi ha temps. Hi ha temps a voler: inacabable i fet un buf de no-res. El temps aturat.

Hi ha escriptura amorosa: ‘delectatio morosa’ que no s’acaba mai.

Vermeer pinta el silenci de les coses, de les accions més senzilles i de cada dia (brodar o tocar el virginal, o recercar planetes o posar-se un collar de perles, o escriure una carta, tant se val), de la vida.

Vermeer pinta el color de la llum i pinta el color de l’ombra que va indissolublement lligada a la llum.

Aquesta lluminositat vermeeriana convertida en l’ànima de tot color on d’una forma metapictoral ha caçat el temps és per a mi la metàfora i la cosa, alhora, d’aquest present absolut on vull viure.