26.02.2017 - 22:00
No sé si hauria d’escoltar aquestes notes d’un ‘Scherzo’ de Chopin que toca el vell Artur Rubistein, o canviar-ho amb una Bàrbara que canta al Bobino el ‘Marienbad’ que he posat mil i una vegades.
Sent d’enfora la vivor de la mar escumosa i els ullastres malalts del jardí em fan plorera.
Crec que no seguiré amb el piano.
Tot em costa molt. Duc una atupada informativa que m’ha fet perdre l’oremus i l’alegria. La barbàrie legal domina!
Els perfums del crepuscle m’arriben amb precisió: la primera estrella, el darrer to hemorràgic i molt llunyà del cel apagat, aquesta fortor d’herba tallada fa poques hores, els refilars domèstics dels teuladers abans de dormir dins les troanes.
Cerc la veu de Barbara i la trob que m’espera amb la cançó en punt.
Lluny d’aquest vibrato que ho empastifa tot vull cantar la veu de Barbara que em deixa sentir tota una fireria de colors, un desplegament de matisos i de dinàmiques singulars que em mostren i em demostren la seva subtilitat.
La multiplicitat de la veu de Bàrbara, la seva amplitud, profunditat, sensibilitat, els seus accents, les seves carícies, els seus ecos.
Quin intrument més fràgil i més significatiu, la veu. L’eina més pròxima de l’ànima, amb lentituds inacabables i rapideses laserianes.
Tota la vida és una navegació incessant de veus!
Tota la vida és una navegació de notes complexes!
Tota la vida és aquesta veu que ens parla de l’art de l’instant!
La cosa és dins la veu. Ella inventa cadències, obre paisatges amb milimètrica definició, fa ressonar els mots des d’un fondal en una escola de llibertats, em fa entrar dins un moviment rítmic on s’encarnen les passions que m’ajuden a viure.
Cau la nit i la pluja darrere els vidres i damunt la veu. Cau la música del temps.
Biel Mesquida
