Closcadelletra (LVII): Cal ser donadors

Pot ser la història de la relació entre un home que li tira blat a un rupit que el pica entre les herbes d’un jardí la sensació més humanitzadora que he tingut aquests darrers dies?

El rupit, el pit-roig, el reiet, el reietó, el reientí o el piquet-roig és aquest ocellet migrador que arriba dels freds del nord gelat i ve cap a la calidesa d’aquest sol hivernal d’ara mateix amb el seu cossarrí menut, de plomatge grisós i amb el pit, la gola i el front d’un vermell carabassenc; ocell cantat per poetes d’ací i d’allà i per aquella dona d’una poesia curadora: Emily Dickinson.

Escolta una traducció ben tocada de Marià Manent: ‘Si ja no em trobés viva/ quan arribi el pit-roig, amb corbatí/ vermell, deu-li una engruna/ de pa i penseu en mi. // Si no us dono les gràcies/ perquè ja m’he adormit/ heu de saber que ho provo/ amb llavis de granit.’

Aquest home que dóna uns grans de blat a un ocell migrador em dibuixa una constel·lació reveladora del temps en què ens trobam: és la figura del donador.

Calen donadors en temps d’indiferència dels uns amb els altres, temps d’abandó dels anònims, dels desconeguts, dels estrangers, dels desheretats, dels miserables, dels estranys, dels refugiats i dels no refugiats, dels forasters, dels externs.

I, com molt bé diu Zygmunt Bauman al seu darrer llibre, Desconeguts a la porta de casa, cal saber amb la lucidesa dels amadors de la vida, que aquests estranys que vénen a les nostres zones de confort fràgils, als nostres hivernacles no blindats, a les nostres ciutats exposades a totes les explosions i batalles, no són flors d’un dia, sinó que seguiran arribant durant dècades en una processó inacabable que cap barrera, mur, frontera de pues o de policies, podrà aturar.

Allà on creix el perill creix allò que ens salva.

Més enfora dels xafardejos de pati de veïnats de les xarxes socials, cal més que mai dibuixar la figura del donador: cal saber parlar, tocar, acaronar, mirar, jugar, establir el tacte i el contacte amb l’altre.

És la batalla moral dels donadors. És l’única sortida al cul-de-sac del mercat omnipotent que ens impulsa per totes bandes a construir la nostra pròpia tomba de consum i de falsa seguretat, d’ignorància i de robotització, de tancament i de bunquerització, de càlcul i d’usura, d’isolament ferotge, d’altrefòbia, la vella i coneguda altrefòbia que és legió.

Tenc por de l’altrefòbia, que engendra la violència.

Volen que tanquem la porta al fet de pensar, al fet d’aprendre, que tanquem la porta a la lectura, a la sensació, a la complexitat, a la humanitat.

Una lluita de cada dia: cal ser donador, sens fi.

Podeu escoltar Biel Mesquida ací, llegint el seu text: