Closcadelletra (LIII): Eau de joie

«Les paraules poden salvar vides»
Anna Politkóvskaia

Surt a la meva terrassa petita que vola sobre el jardí quan els niguls, clapes d’una platja blanca en el mar d’un blau celest, i el sol que cau, em donen idea de la que serà la darrera llum de l’any 2016.

Mir el lledoner, que només conserva a les branques nues algunes fullineues grogoses que encara no s’han desprès de l’arbre.

Tenc devora un cossiol de fang molt gran, amb garlandes que el volten, damunt una peanya poderosa amb ditades jòniques. Aquest cossiol és un univers viu, perquè a les quatre garlandes de fruits rodons i mitjancers i a les fulles que els enrevolten, hi alenen pintures de líquens tan bategants com qualsevol altre esser viu.

Les algues i els fongs, dins l’estimació recíproca, s’ajuden per viure unes amb els altres en una simbiosi de bondat biològica. I des d’avall de la peanya pugen líquens i líquens fins al capcurucull del cossiol, en una summa de vies, galàxies, forats negres, sistemes, constel·lacions i planetes que formen un dels espectacles més bells del món.

Dic: en l’infinitament gran i en l’infinitament petit hi ha bellesa.

Em sent amb la gargamella plena de colors que, en la seva harmonia, quan els amoll de viva veu, em produeixen un efecte físic, una emoció sonora del llenguatge, de la llengua, dels mots, de les síl·labes, de la pols de les paraules.

Dic: tot és veu.

I comencen a sentir-se les olors fetes veritat incorruptible: zones de negres prims, regruixos de taques ocres, verdet fulgurant i translúcid, els fruits tenen tinta xinesa damunt els fangs que els formen, les garlandes són mosaics de Nàpols, la circumferència superior del cossiol és una col·lecció d’esquitxos d’un groc arbrat i fosforescent.

Dic mots de Yeats: ‘La mort dels amics,/ La mort de cada ull que brillava/ I que tallava l’alè/ No semblen més que núvols del cel.’

La claror se’n va cap a la fi i tenc calfreds per l’espinada.

Dic: Puc justificar cada mot?

Dic: Puc justificar cada alè verbal?

Deix passar un silenci que calla i fa eco.

Molta d’estona.

Després, abismes fets de voltes on caic i caic per avall, avall, i a cada cop peg amb tot un món i finesc coneixent, llavors.

Biel Mesquida