25.12.2016 - 22:00
|
Actualització: 02.01.2017 - 10:35
M’he passejat pels turons de les molses clorofíl·liques que entapissen els maresos dels caminals del jardí. És una geografia de verdors incandescents, d’explosioneues de fulles grogoses arrossegades pel vent que esdevenen llacs, cels, éssers, casones, valls, firmaments. La floridura del verd més xisclador amarada d’humitats benèfiques em fa tremolera. M’he agombolat dins els velluts de la barbeta aferrada amb insistències a les voreres més ombrívoles, més resplendents d’aquest món vegetal ple de simbiosis i de lluites.
Voldria, Lector, fer-te néixer a la vida dels instants. T’escriuré la boca sobre la boca i els ulls sobre els ulls, i les mans sobre les mans, estès damunt la teva lectura.
I et parlaré dels instants.
Aquests temps freds, d’hivern i de pluges, em fan recollir més que mai en els fervors de contemplar amb pensament afinat el pas del temps.
Comprens la força que té la presència de l’instant?
El fet de meditar, de pensar, de representar amb constància la mort, m’ha fet donar un màxim preu a cada instant de la meva vida. I no podria entendre com cada instant agafaria aquest esclat, aquesta brillantor admirable, si no es trobàs destacat sobre aquesta fondària tan obscura de la mort.
Si tingués tot el temps per fer les coses, no faria res.
Per això, i per moltes d’altres motius que ara no et puc dir, Lector fervorós, m’he acostumat a separar els instants per poder concentrar en cadascun un joia isolada, un dolor agut, una nota capvespral, una singularitat de la meva mirada, una promesa de benestar, un indici de troballa, un sospir d’existència en carn viva.
Tota cosa ve al seu temps, cadascuna neix d’una necessitat i podria dir que és un necessitat feta present.
Mir i subordin a mi mateix allò que veig. No és per a un mateix que cada cosa és essencial. Que el meu ull sigui la cosa mirada.
Una de les fetes més belles que hi ha sobre la terra és la fam. Sempre m’ha estat fidel. Que tota emoció sàpiga esdevenir una gatera. Si el que menj no em col·loca és que no tenia prou fam. Cada acció perfecta s’acompanya de voluptuositat. Amb això saps que l’havies de fer. El plaer és el guia més important.
Deixem d’assaborir de bell nou les aigües del passat. Cal agafar de cada instant, tot carn de fragilitats, la novetat que no s’assembla a res i que no prepara cap de les teves joies. Cal que sàpigues que en el lloc preparat et sorprendrà una joia altra. Una tristesa altra, un espireig volander.
L’instant com a novetat perpètua: així vull viure. Així vull morir.
Escolteu Biel Mesquida a continuació:
