Closcadelletra (LI): ‘Acaronem els detalls’

Potser la força viva de la matèria és allò que més pens, i em pensa, aquests dies freds, humits, rúfols, quan com si fos una de les tortugues del jardí em colgaria dins la terra –sense menjar, sense beure, sense sentir–, i hibernaria en la solitud de mi mateix. Totalment entotsolat, fet carn d’entotsolament.

Per això, i perquè he somniat amb un marès pintat de constel·lacions grogoses, grises, negres, refulgents i opaques de líquens vius i bategants, immòbils, que tocava amb la punta dels dits perquè em transmetessin alguns àtoms de simbiosi, sé que el detall és la insistència amb la qual són treballades les superfícies, les capes secretes de les substàncies inorgàniques que fan de fonament als colors del món geològic, la profunditat de la sang de pols que forma el regruix de les pedres, la transparència alada dels rocams, la lluïssor mineral, aquesta llum interior i profunda, que sembla l’efecte d’una misteriosa transmutació alquímica.

Toc els detalls amb la mirada, aquestes coses que respiren, que transpiren: la fredor d’un esmalt, la calidesa de les nerviacions d’una fulla seca, el perfil d’un bosquet al contrallum, la pell incandescent d’un caqui, la crostera descrostada del xap, el brollador desfet d’una porrassa, la lentitud  caiguda de la claror del dia, els cucs de la fruita menjada de podridura.

Em rabeig en els detalls del record sensual del contorn boirós d’unes roses dins la fosca, en el record del frontis color de pa tret del forn d’una casa de roter, en el record del cant lluminós d’uns ocells blaus de Matisse, en el record de l’esforç per a donar forma a un ensomni, per a donar forma a cossos de lletra amb matèria d’ànima.

Acaron amb el pensament detalls d’un no-res que esdevenen els instants d’una vida que s’escapa per les escletxes del temps.

Acaron amb els cinc sentits detalls d’evanescències, de reminiscències, de ferides vives i d’ecos perduts que formen –amb ritmes propis, amb densitats singulars, amb misteris i evidències de la seva increïble manera de ser allà– les maies iridescents d’una intimitat física, d’una història d’amor amb la humilitat de les coses més inútils, més efímeres, més de bon de veres.

Biel Mesquida