22.07.2018 - 22:00
Tot això que llegeixes està escrit des de la clandestinitat íntima.
Ahir, quan ja era dins el llit, em va envestir una bafarada d’olor de gessamí que entrava per la finestra oberta de pinte en ample.
Tot el meu cos es va estremir.
El cos és també espiritual. I l’esperit és corporal.
Les qüestions de percepció estan sempre en debat. Moltes vegades debats sota censura.
Saber veure, saber tocar, saber escoltar, saber assaborir, saber respirar…
No podem quedar mai a la superfície del nostre cos. Tots els mals venen d’aquí. Cal saber fer servir el cos.
Mestre Empèdocles ho deia molt bé: ‘La sang que banya el cor és sang pensada.’
Avui he mirat la banda olorosa que m’envolta i he sentit la necessitat de cantar-la i d’anomenar-la, perquè és una de les fonts de vitalitat vertadera més oblidades d’avui en dia.
Les olors susciten la veritat del record, desperten els sentits, el sentir.
Abans de res he de confessar que faig tots els possibles per anar amb el nas ben obert.
Perquè sé que més que el gust, més que la llum, més que el tacte, més que l’emoció passional, més que l’exaltació sonora, hi ha l’olor: és la vibració olorosa que ens diu el gust, la llum, la carícia, la tempesta passional, l’harmonia alliberadora…
Vora el safareig hi ha el jardí de les aromes.
Per cada planta faig una petita festa.
Pel moraduix.
Per l’herba sana.
Per l’alfabeguera.
Per l’arangí.
Per la senyorida.
Pas la palma de les mans per damunt les fulles i l’acost als oronells.
Les emanacions de cada herba toquen les tecles de la memòria i em duen cap al vert paradis des amours enfantines.
Les corregudes, les cançons, les besades, els violins que vibren darrere els turons, l’innocent paradís ple de plers furtius, la voluptuositat lenta on se nega el pensament.
Sents el bessó de la meravella i descobreixes que les coses més humils, com aquest perfum d’herbei, fan l’ofici de claus que obren espais molt profunds d’una festa antiga i oblidada.
De vegades aquests perfums foravilers ens volen dir alguna cosa, o ens la diuen, o ens l’han dita, o són a punt de dir-la: la imminència d’una revelació que no es produeix. Això podria ser el fet estètic, amic Borges.
L’estiu és un prodigi de fruites perfumades: els albercocs, els de domàs vermell, els de galta colrada, els de pinyol dolç, els rosals; els melons, els eriçons, els de pell de granota, els aiguardenters, els de cristià; les prunes, les clàudies, les de frare llarg, les de sant Joan; les peres, les de la nau, els perots, les de cul d’ou; les pomes, les del ciri, les danieles, les bausanes, les de cabell d’àngel, les de cor d’aigua…
Quina infinitat d’olors, de sabers i de sabors!
Pler i refinament.
Quan veig un caramull de clovelles d’ametla dins una portassa del poble m’hi puc llançar damunt com dins la mar. I impregnar-me per totes les narius de l’esperit d’aquella olor que m’obri les geòrgiques de la infantesa oblidada.
Profunda claredat de la sentor que pot ser l’única traça que deixa l’aparició dels invisibles!
Visc: ensum.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
