09.09.2018 - 22:00
Trob entre les meves lectures errívoles una frase de Borges que torna far dins les aigües rabioses d’un mar desenfrenat.
‘Escriure, és un poc el contrari de pensar…’
Ho repetesc fluixet.
Ho sent.
Crem, en esperit, tots aquests mots, per obrir-me cap a la pluja que cau a les totes.
Camín amb les gotes que m’amaren mentre veig el país verd del bosc, amb les portes i finestres obertes, que m’espera.
Els núvols, entintats, fan unes ombres ràpides, amb la fugacitat dels sense arrels.
Cridadissa d’ocells que no sé d’on vénen ni cap on van són un cobricel feixuc.
Vull casar el pròxim i el llunyà a partir de les coses més simples.
Vull ser rude sense crispació, dolorós però sobri.
Cerc sobreposar-me a la dificultat activa de seguir els canvis dels Temps, no com Història gran, sinó a l’interior d’aquesta història petita de la qual l’existència de cadascun de nosaltres és la mesura.
Vivim en un període d’inestabilitat extrema; inestabilitat política, moral, social, fins i tot física. El món és inestable al nostre voltant com ho és en nosaltres mateixos.
A mi em preocupa la inestabilitat dels sentiments, escric a partir d’aquest misteri: voldria fer sentir l’estupor i l’enlluernament, aquesta angoixa que passa per la mirada i suscita un suspens que calfreda la carn i l’emociona, la tortura i li dóna vida.
Trii la sensualitat dels mots sense pell amb una potència d’evocació rara, perquè obliguin a experimentar i fer sentir les tonalitats afectives allunyades d’una comprensió purament mental. Vull rapinyar la mirada del lector infinit.
Mir.
Mir les coses radicalment fins que s’esgoten.
No sé què veig.
Deix la ruta del sentit oberta, dels sentits.
Faig feina perquè torni subtil allò que cont, i que aquesta subtilitat del sentit, aquesta convicció que el sentit no s’atura en la cosa dita, sinó que va sempre més enfora, em trampolinegi per aquest territori fora del sentit.
Som dins el bosc, som bosc.
No hi ha cap clariana, cap claror.
Visc dins l’art de l’interstici, de l’escletxa.
Vull pintar el buit.
La constatació abrupta de la solitud m’empeny.
Sent un fenomen estrany: la vibració.
Vibració apta per a experimentar l’angoixa d’aquell que ja no es reconeix entre els semblants.
Conec aquesta estrangeria amb l’altre, aquesta incomprensió brutal enfront a la inconstància dels uns i dels altres, d’un mateix.
Les perspectives del bosc són temps mort on em rebolc en noms que no anomenen.
Com puc expressar la fugacitat i l’evanescència del sentiments?
Dic la fragilitat assús-suaixines.
Com puc resistir la consciència de la volatilitat del sentit, sinó fent treballar aquestes figures del somni que són els llibres, els films, els quadres, les obres teixides de mots i d’imatges que m’ajuden a viure?
Ressonàncies.
M’atur.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
