08.07.2018 - 22:00
Els camps es mouen per la calor calitjosa.
L’aigua s’ensenya a través de la set.
L’èxtasi a través de l’espasme.
La pau per les batalles.
La terra per les mars que has trepitjat.
L’amor per la solitud.
Els ocells per les passes a l’aire.
L’amic Jean Clair em deixa un títol i el pos en alegres majúscules.
La Dickinson em dóna ritmes, pulsacions, xocs, veus, protestes, testimonis ardents, profunditats que no et deixen mai quan les has trobades.
Em diu de les mil i una formes possibles el coratge de tots els instants.
Ja ho sé, que em repetesc.
Ja ho sé, que dic el mateix de fa unes setmanes.
Però cal dir-ho un cop i un altre cop, redir-ho. Perquè el pensament no funciona sol en els mots escrits, sinó abans i després de l’escrit, perquè el pensament d’aquest coratge necessari, que no és suficient mai, esdevé una força que està en l’aire i en l’espai tot el temps, tot el nostre temps en què cal superar el dolor extrem.
L’èxit és molt dolç per a aquells que fracassen sempre, no ho sabies?
No vull agafar aquesta rosa rosa que fa olor de rosa antiga.
Però l’ensum fins a l’extenuació, fins que no puc pus, fins que sé la matèria de l’olor que tot vol que oblidi.
Sé que visc en el país de la indecència ordinària.
No cal que doni exemple.
Si agaf les primers planes, les primeres veus, les primeres imatges dels informatius, hi trobaré llistes d’horrors quotidians.
Per això no m’aturaré de cantar les coses més simples, les que estan més amenaçades: un dinar alegre d’estiu a fora vila amb amics davall l’ombra d’una morera; el recital fulgurant d’uns trobadors d’ara per a una munió de sensibles en una fundació d’un mestre, alquimista de les lletres; la performance entregada d’un pintor i uns músics que ens fan comparèixer la màgia d’imatges i sons invisibles; la besada als llavis de dos vells xarucs en un cap de cantó de la ciutat encesa; aquestes qualitats malvistes que són la joia de viure, l’amistat, la rialla, la curiositat, el coratge, l’amor, la integritat, el sexe.
Ja ho sabem, els humans som capaços del pitjor, però també del millor.
No hi ha ningú que pugui robar el niu que la tendresa va bastir damunt la branca.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
