01.07.2018 - 22:00
Avui, quan m’he despert, com si la nit fos inventora de creixença, tots els agapants blaus del jardí havien florit.
Les tiges que ixen d’un brollador verd es mouen luxuriants.
Havia somiat que no podia digerir munts i munts d’informació que m’arribaven, vertiginosos, per ordinador, per persones, per llibres i per d’altres mitjans diversos. Un somni ple d’ansietats, d’angoixes, d’impotències i de dependències.
M’havia quedat la ferida d’una solució desesperada.
Em recordava llançant dins sacs de fems negres de plàstic discs durs, llibres, cintes de magnetòfon, fotocòpies, iphons, devedés i tota casta d’andròmines plenes de coneixements que no podia remugar dins els meus estómacs de vaca il·lustrada.
Sí, jo no era jo, sinó una vaca que menjava sense aturall aquella herba, feta de savieses, de dois, de banalitats, de notícies, que no s’acabava mai i que creixia exponencialment fins enfitar-me per complet.
Era una vaca sense capacitat sedassadora per seleccionar continguts, per contrastar informacions, relacionar-les, contextualitzar-les, argumentar-les.
Tots els sabers es convertien en pura esterilitat, en sabors fats, en sentits inútils, en pol·lució pura.
Em vaig despertar cridant unes paraules que no sé d’on sortien i que em desmuntaven: això és viure?
Ràfegues de perfum travessen el jardí.
El vol d’un tudó crea el dibuix d’un ombra voladora.
El groc fosforescent de la solada de l’acàcia i l’alè de l’espígol plegats, m’entabanen.
La meva única resposta al blocatge de l’atenció per acumulament de dades és el fragment: un territori de trencadissos, d’interrogants, d’incerteses, d’autocrítiques, de recerca i possibilitat de noves connexions, ple de polivalències i de llibertats.
Voldria ser una deu de sentit.
Voldria treballar perquè la vida fos més vividora.
Voldria fer-me meves totes les formes de l’inacabat de la meva condició per dignificar-les i alliberar-les.
Viuré àvid de saviesa i fugiré de la ignorància il·lustrada que paralitza.
Viatjaran les meves mans pels plecs del coneixement amb el poder eròtic d’aquell que no sap res.
Em bellugaré dins el bosc tranquil del discerniment fins que pugui escriure les meves experiències amb paraules alades.
Reb aquests pensaments, reb aquests clarobscurs, reb aquests fumerols, reb aquests no-resos.
El cant d’un canari llunyà s’apodera del meu despertar ardent.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
